El PSOE s’enfronta a un doble repte electoral. D’una banda, ha d’aixecar l’ànim d’una ciutadania demoscòpicament deprimida i desencantada i, de l’altra, ampliar l’esquifit avantatge que li atorguen les enquestes en relació al Partido Popular. I sembla evident que si els socialistes troben la clau per estimular la participació, hauran trobat també el camí per guanyar les eleccions. Al contrari que el Partido Popular, que atia el fantasma de la crisi econòmica pels seus efectes dissuasius sobre l’afluència a les urnes. El Partido Popular s’ha marcat com a objectiu polític instal·lar el fatalisme a la ment dels ciutadans i les ciutadanes. Però, ho vol fer sense recórrer en especial a l’estratègia de la crispació, no sigui que s’activi el vot socialista i de passada entri en joc l’espiral del vot anomenat útil. I en aquesta estratègia, l’economia ha esdevingut per al Partido Popular un terreny tan idoni com inesperat. Tan sols cal recordar el menyspreu que ha dedicat l’oposició durant tres anys i sis mesos de legislatura a qualsevol qüestió, inclosa l’economia, que no redundés sobre la tesi de la conspiració que trenca Espanya en les seves diverses accepcions com ara la catalana, la basca i la religiosa.
Per aquests motius, trobo que serà una campanya molt especial. La dreta extrema s’ha posat la pell d’ovella per enganxar cartells i s’erigeix en la solució eficaç per una situació econòmica que, sigui dit de passada, estan contribuint a empitjorar a base de sobresosis de catastrofisme. Mobilitza els seus i intenta no provocar gaire els altres. En aquest punt convé matisar que aquesta estratègia electoral té una excepció que és Catalunya. El Partido Popular ha descomptat el nostre país dels seus càlculs. Pitjor encara, ha trobat en l’anticatalanisme més surrealista una forma d’aglutinar vots fora de Catalunya. No pot ser d’una altra manera, observant la forma barroera i miserable amb què afirmen que a Catalunya no s’ensenya el castellà; amb què es desresponsabilitzen de la manca d’inversions en infraestructures al nostre país; amb què s’oposen al nou Estatut; amb què identifiquen de forma absurda i irresponsable nacionalisme i terrorisme; o amb què alimenten l’anticatalanisme a base de promoure boicots als nostres productes.
Aquesta estratègia suïcida, però, té alguns inconvenients i se’ls saben prou bé. En un context en el qual les enquestes no veuen factible que cap partit assoleixi la majoria absoluta, el Partido Popular, en cas de ser la força majoritària, seria incapaç de trobar cap aliat entre les forces nacionalistes o regionalistes disposat a servir els seus escons a l’eventual investidura de Mariano Rajoy. I no sembla factible que amb els vots de Coalición Canaria n’hi hagués prou. Per això, durant els darrers dies de la precampanya s’ha començat a sentir el rum-rum de la gran coalició entre el PP i el PSOE. El primer, en cas d’esdevenir la força principal al Congrés, oferirà un pacte al segon en pro de l’estabilitat política i institucional i davant la necessitat d’abordar una economia en recessió, la fi del terrorisme d’ETA i, de passada, frenar les ànsies secessionistes dels independentistes que amenacen la unitat d’Espanya, com els bàrbars amenaçaven Roma. I si és el PSOE qui guanya les eleccions, si fa no fa el mateix. El Partido Popular es tornarà a oblidar de l’economia domèstica, l’atur i les reformes del pis del ministre, per abraonar-se com un pit bull contra un president Zapatero que haurà rubricat la fi d’Espanya si és que gosa pactar amb forces nacionalistes o d’esquerres.
Estic segur que depèn de com evolucioni la campanya i els sondejos, aquest serà un dels arguments de què sentirem a parlar. De totes maneres, espero que no sigui aquest l’escenari polític que surti el 9 de març. I per això, penso passar-me aquests 15 dies cridant a la participació de forma incansable, amb tota la meva força i a tothom que em vulgui escoltar. Cal anar a votar i fer-ho sabent que el Partido Popular no respecta els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
