La llengua del PP

Aquesta vegada he trigat una mica més del compte a penjar un nou post. Ho reconec, però hom no sempre troba encertat manifestar els seus pensaments. De fet, això mateix és el que m’ha passat amb la penúltima polèmica que el Partido Popular ha generat al voltant del català i del castellà a les escoles. Primer, em vaig indignar amb l’anunci de la manifestació d’una obvietat, amb  mala llet, però obvietat al capdavall, com és la garantia per llei de la defensa de l’aprenentatge de la llengua castellana arreu de l’Estat, i evidentment a Catalunya. Vaig pensar: ja hi tornem!
En tot cas, tot i la provocació, vaig poder resistir la temptació de dir-hi la meva, amb la intenció de no sumar-me a la seva estratègia de tensió. Van passar els dies i assisteixo estupefacte a l’entrevista que va fer la Mònica Terribas a Mariano Rajoy a ‘La nit al dia’. I dic estupefacte, perquè em va costar sobreposar-me a l’experiència gairebé religiosa de comprovar que, per al líder del PP, a Catalunya, hi ha una convivència perfecta i harmoniosa entre ambdues llengües. Primer em va sorprendre, però vaig passar a la indignació de seguida. El cinisme del Partido Popular en relació a Catalunya i a tot el paquet polític que representa i simbolitza només és comparable amb la forma absolutament obscena que verbalitzen a cada lloc i en cada moment allò que els interessa dir. És evident que en política s’acostuma a argumentar de forma relativament oberta o ambigua per tal de garantir certs marges de maniobra a l’hora de mantenir una posició o bé desistir-ne. Això es podria qualificar en certa mesura d’habilitat dialèctica. Al PP no tenen habilitat, tenen barra. És prendre la gent per tonta.
Fins i tot, i segons l’objecte del debat polític, té més o menys transcendència. En aquest cas, en el cas d’una de les qüestions més importants, més sensibles i més íntimament lligades a la cultura col·lectiva i els drets individuals, l’actitud del PP és irresponsable, barroera i crispadora, i mereixeria un càstig electoral nítid de part d’un país que ha sabut construir des de la diversitat un projecte excepcionalment transversal. El PP ens hauria d’explicar si amb les seves propostes el que pretén és dividir la societat catalana com ho està la del País Basc. Si el que pretén és edificar un mur d’incomprensió, indiferència i greuges, on el que cal és més consens polític i inversió pública per aprovar l’examen de l’informe PISA. Perquè això és el que pretenen quan incorporen al seu programa electoral la proposta de crear dues línies d’escolarització, una per als nens de parla catalana i una altra per als de parla castellana. Es mostren obertament contraris al model d’immersió lingüística sobre el que es va edificar la veritable cohesió social i política d’aquest país. Es pensen que aquest model d’ensenyament és pervers, perquè l’identifiquen amb el nacionalisme o l’independentisme. No hi ha res més allunyat de la realitat ni de la història. Haurien de saber que la immersió la van impulsar ideològicament la gent del PSUC i del PSC, gent com la Marta Mata i en Paco Candel. Volien una societat sense ciutadans de primera ni de segona. I aquest model ha servit per garantir que tothom tingui les mateixes oportunitats. Que sàpiga el líder del PP que la segregació a l’escola perjudicaria fonamentalment els castellanoparlants que es veurien apartats de la possibilitat real d’aprendre el català i, per tant, de tenir les mateixes oportunitats de desenvolupament personal.
Però, res d’això sembla importar a un Partido Popular que està encegat a esgarrapar vots al PSOE encara que sigui al preu de la crispació social. Que mirin d’obtenir tants vots com puguin, només faltaria, però que facin el favor de no jugar amb foc. Si a Catalunya han decidit cremar-se electoralment, vigilem que el vent que bufarà fins al 9 de març no escampi les flames.