Ja es veia a venir que la immigració es convertiria en un dels principals arguments de campanya. I també que el Partido Popular en faria ús i abús, de la qüestió. Els de Mariano Rajoy la valoren com una oportunitat per ampliar les seves fronteres, cada cop més encotillades, i pescar electors, genèticament socialistes, ara preocupats per la creixent presència de persones immigrades al nostre país. Com dic, cap sorpresa. El que sí que m’ha sobtat, i de forma agradable, és la resposta que el PSOE i el president Zapatero han plantejat davant l’envit demagògic dels populars. Zapatero ha tingut el coratge polític de confrontar en aquesta matèria tan sensible, des dels valors i des de la ideologia. Lluny de retreure’s davant l’alarmisme d’arrel xenòfoba de Rajoy, el president parla d’integració, drets i igualtat d’oportunitats. Podria haver plantejat un debat tàctic basat en la contundència legal contra els immigrants dolents que es colen en pastera o en avió, però de forma decidida i valenta ha sortit a camp obert tractant aquestes persones de treballadors i treballadores que vénen a cercar el seu futur i els dels seus fills, tal i com vàrem fer nosaltres no fa gaires dècades. I li agraeixo personalment. No sé si serà bo o dolent per als interessos electorals del PSOE –l’eficàcia demagògica del PP és coneguda i temuda-, però almenys hauran mantingut el pols amb dignitat, sense cedir en el terreny de la seva pròpia identitat com a partit que ha de defensar els més desfavorits. És clar que no és un debat fàcil per a cap govern, per aquest motiu és encara més destacable l’honestedat amb què Zapatero afronta la qüestió. És més, crec que aquest plantejament pot acabar descol·locant el PP i definint el seu perfil cada cop més pròxim a Le Pen a França o al difunt Pim Fortuyn a Holanda. I aquesta no és una bona targeta de presentació. D’altra banda, espero que prenguin bona nota molts alcaldes i alcaldesses del PSOE que, tenint des de la proximitat l’oportunitat de lluitar contra els mites urbans que envolten la immigració, s’estimen més fugir d’estudi sense lliurar el combat dels principis des del seu lideratge polític i social.
Més enllà de la immigració, que desgraciadament ha esdevingut el camp de proves de la barroeria de la FAES com a think tank de l’aznarisme, és indubtable que l’economia també animarà el debat. Descomptat el globus Pizarro, que el vicepresident Solbes es va encarregar de desinflar, els populars s’aferraran a l’increment de la inflació i a la destrucció d’ocupació. I sens dubte, són dades negatives. Però, farien bé de trobar els culpables a l’entorn dels que fixen els preus, que en la immensa majoria dels casos no és el govern. Si descomptem l’efecte dels salaris, per excessivament moderats i sobretot per ser negociats, no s’entén per què s’oposen a l’augment del salari mínim interprofessional. Ni tampoc per què menteixen sobre la immigració il·legal quan bona part de l’empresariat més miop, carrincló i pròxim al PP, va trobar-hi l’oportunitat de perpetuar el model de competitivitat basat en mà d’obra intensiva, poc qualificada i sobretot molt barata. Just el contrari del que necessita la nostra economia.
En tot cas, i parlant una mica sobre el cara a cara, reconec que el vaig veure amb certa tensió. I no hauria de ser així, perquè quinze anys després del primer, ja ens podríem haver acostumat a aquests debats si no fos perquè, sempre durant tots aquests anys, el Partido Popular s’ha negat a exposar-se a aquest perill democràtic. Tinc una doble esperança: d’una banda, que en la sessió de la setmana vinent ens expliquin les seves propostes i, de l’altra, que els grans partits assumeixin els debats com un dret dels electors i no com un espot més de campanya.
