Catalunya, més ben dit els vots dels catalans i les catalanes, ha tornat a parar els peus al Partido Popular. Alguns en diran por, jo crec que simplement és rebuig a qui ens maltracta. Hem dit no a aquells que pretenen fer servir la llengua per dividir-nos entre nosaltres i construir un abisme electoral entre territoris; hem dit no als que usen i abusen de la immigració, menyspreant el valor de les persones més enllà del seu origen; hem dit no als que preconitzen una Espanya tancada en si mateixa, amb permís tan sols per sortir a fer un volt a les Açores. Amb una participació que allunya qualsevol recurs interessat a l’abstenció deslegitimadora, el PSOE de Zapatero s’ha imposat amb menys claredat de la desitjable (fora de Catalunya, Euskadi i Andalusia) a un Partido Popular que sembla no tenir més recorregut que el que troba de la mà de la crispació, l’alarmisme i la irresponsabilitat política i institucional.
Ara, el PSOE i Zapatero hauran de mirar cap a Catalunya. I no tan sols perquè torna a ser president gràcies al resultat electoral del PSC de Carmen Chacón i a la resistència de CiU de Duran i Lleida, sinó perquè al nostre país resideix la voluntat de progrés, de modernització i de transformació que podria impulsar també el projecte de l’Espanya plural que ha de ser el nexe d’unió entre totes les nacions i les regions que formen l’Estat espanyol.
El president Zapatero cometria un error de càlcul si considerés que l’efecte balsàmic dels vots de Catalunya al PSC han esvaït qualsevol bri de crítica als dèficits que arrossega el nostre país i que convé afrontar. El PSOE ha d’afavorir el desplegament de l’Estatut, la consolidació d’un finançament just i suficient, i ha d’abordar sense recances les necessitats d’inversió en infraestructures. Si no ho fa, aquest suport històric que ha rebut es podria transformar en decepció social i política, i aleshores potser serà tard per un altre avís sobre les conseqüències de la tornada de la dreta a la Moncloa, que, d’altra banda, a Catalunya prou que les coneixem, perquè les patim.
En tot cas, el PSOE no tindrà una legislatura fàcil. Probablement el Partido Popular continuarà amb la seva agenda del trencament. Ara, sap del cert que el seu problema es diu Catalunya. I si tenim en compte que no es pot permetre ni un canvi de política ni d’intensitat, és possible que valori la possibilitat d’intentar trencar la nostra convivència amb les dues armes amb què ja ho ha intentat: la llengua i la immigració.
