A Catalunya hi ha, segons un estudi de la UGT de Catalunya, 510.000 persones que, tot i tenir feina, es troben en risc de pobresa. Ni tan sols el ‘privilegi’ avui en dia de tenir una ocupació i un contracte laboral representa viure a raser de l’exclusió social. Un veritable drama que el Parlament de Catalunya ha abordat en un Ple monogràfic que hauria de servir fonamentalment perquè des de la política i també des de les institucions i agents econòmics es prenguessin molt en serio una qüestió que està minant les base de la cohesió social i les possibilitats de progrés a la nostra societat.
Perquè la pobresa ja no és cosa de pobres. Aquells pobres endèmics que naixien pobres i pobres morien. Encara que alguns així ho voldrien, la pobresa ja no és cosa que es pugui solucionar a través de la beneficència, superada per la dimensió de l’impacte de la crisi sobre les classes populars i mitjanes. Ni tampoc, en virtut de les dades que titulen aquesta exposició, la creació d’ocupació permetria guarir-nos d’aquest mal si la que es crea es precària i allunyada d’un salari digne.
Els poderosos membres que consten en la llista Forbes com els més rics del planeta -i que en el cas d’Espanya significa que les vint persones més riques atresoren la mateixa riquesa que el 20% més pobre de la nostra societat- haurien d’estar preocupats. La hiperconcentració de la riquesa que vivim pot ser el presagi del conflicte social, en aquest cas per a la subsistència. Si es pensen que la immensa majoria de la nostra societat assistirem impassibles al festín parat a taula d’uns quants mentre la resta ens hem de repartir les molles i estar contents, és que no han llegit res d’història.
En aquesta societat nostra ja ningú està exclòs de risc. La pobresa és perdre la feina, per bona que sigui, tenir més de 45 anys, no poder pagar la hipoteca i ser desnonat; haver de recórrer als cada cop més escassos ajuts socials fins que els exhaureixin; estirar la ja prou afeblida xarxa familiar i, finalment, el no res… Alguns diran que són els signes dels temps i així ho hem d’acceptar. D’altres potser pensaran que amb una mica de caritat apaivagarem necessitats vitals i, de pas, tensions socials.
Jo penso que aquesta crisi financera, econòmica i social ha estat la gran oportunitat que han aprofitat els poderosos per instal·lar la injustícia social com a paradigma de funcionament. I, per tant, totes les decisions en matèria laboral, fiscal i social s’orienten a reforçar aquest esquema. Precarietat i desequilibri en les relacions laborals, alleugeriment tributari de les grans fortunes i increment de la pressió sobre les rendes més humils; afebliment de l’Estat del Benestar a través de la mercantilització dels serveis públics essencials, selecció de l’accés a la tutela judicial i a l’educació de grau superior. I un punt més: reforçament de l’exercici públic del monopoli de la violència, no a favor de la seguretat pública, sinó de la integritat de les castes de poder i de la protecció dels seus béns i propietats, en previsió de la reacció social davant l’arbitrarietat i la injustícia.
La pobresa s’estén al conjunt de la societat com ho fa la insatisfacció social. Per abordar-la, cal primer col·locar-la al bell mig de l’agenda política i segon obligar els poderosos a assumir que només evitaran el conflicte si se’n fan responsables de la seva quota d’esforç i sacrifici, com ha fet la majoria. Els exigim exemple tributari, redistribució justa de la riquesa i respecte pel model de drets i benestar social com a factor de progrés col·lectiu i no com a oportunitat de negoci.
