La crisi econòmica ha fet augmentar la taxa d’activitat femenina que ha passat del 51% al 56%. Una bona notícia? Desgraciadament no. Aquestes dades són, més aviat, el símptoma de com la precarietat s’ha instal·lat en el nostre mercat de treball. Unes quantes dades més que poden explicar aquesta afirmació: el 23% de les dones contractades ho estan a temps parcial, enfront del 7,9% dels homes; el 98% de les persones contractades a temps parcial declarem que ho estan per necessitat de cura de familiars, i són dones; la bretxa salarial entre homes i dones puja al 20,1% i es demostra que això és així ocupant categories idèntiques.
No són dades sorprenents, però si preocupants. No són sorprenents perquè la desigualtat ha estat un dels trets característics del mercat de treball espanyol i català històricament, però sí són preocupants perquè demostren que la crisi econòmica no ha fet més que consolidar aquestes diferències, agreujades per la imposició d’una reforma laboral que accentua les discriminacions a través de la desregulació de la jornada laboral diària i de la no aplicació de les clàusules pactades pels convenis col·lectius en àmbits tan substancials com la jornada, la distribució del temps de treball o el salari.
La maternitat continua sent un motiu d’expulsió del mercat de treball en el cas de les dones. Les xifres són esfereïdores. La taxa d’ocupació femenina cau un 20% quan la dona està en parella i té fills, mentre que la de l’home creix fins al 8%. Bretxa salarial, temporalitat extrema en la contractació i trencament de carreres professionals. Un panorama desolador després de cinc anys de crisi. Tots els avenços assolits a pols per les pròpies dones avui estan patint un retrocés brutal, i no tan sols són fruit de les estretors d’una crisi que estem pagant, fonamentalment, les classes populars. En realitat, la crisi ha estat la gran excusa per imposar un model ideològic que en el cas de les dones treballadores les vol a casa atenent els fills o els avis, amb salaris precaris i purament complementaris dels seus marits i minvades de drets.
Hi ha dates com la del 8 de Març que, lluny de convertir-se en el record d’una lluita, demostren que mai no s’ha de deixar de lluitar per la igualtat.
