En el Blog

El estado de la nación 2014: eufòries i almoines

Ja fa anys que el Debat sobre l’Estat de la Nació (DEN) que se celebra anualment al Congrés dels Diputats, no és més que la juxtaposició de monòlegs des del faristol de l’hemicicle. Ja fa molts anys que en té més d’espot televisiu que no pas de debat d’idees i, si cal, contraposició d’alternatives polítiques i econòmiques.

L’edició 2014 del DEN no podia ser d’una altra manera. El president del Govern central, Mariano Rajoy, en un acte d’ostentosa desconnexió amb la realitat, ha dibuixat un panorama que va molt més enllà del cofoisme. Mariano Rajoy ha superat amb nota els límits de la insensibilitat social, el realisme polític i la decència parlamentària.

Com és possible que cinc milions de treballadors i treballadores a l’atur no l’obliguin a moderar la seva gens continguda eufòria en matèria econòmica? Com pot ser que el president de la reforma laboral més dura i inútil de la història democràtica, del desmantellament dels serveis públics, de la contrareforma de la llei de l’avortament, de la llei Wert i de l’ensorrament d’allò que en diuen ‘marca España’ continuï mantenint-se d’esquenes al patiment de milers i milers de famílies que avui tenen un futur més que incert? Com es pot explicar que tregui pit quan les costures de l’Estat en matèria social i territorial s’estan esquinçant davant l’altiva mirada d’uns poders cada cop menys poderosos del que es pensen? Sincerament, ni ho sé ni m’ho explico.

Un govern, sigui de la ideologia que sigui, ha de tenir un projecte, l’ha d’haver acordat democràticament amb la ciutadania i ha d’estar disposat a dur-lo a terme. Però ho ha de fer des de la voluntat de diàleg, l’empatia amb la realitat agradi o no i des de la sensibilitat, ara més que mai amb aquells que pateixen. Just el contrari del que avui representa el govern del Partido Popular. Ni diàleg amb l’oposició o la societat ni contacte amb la realitat de l’economia domèstica ni sensibilitat amb els milions de persones que pateixen l’empobriment i la desesperança.

Això sí, són capaços d’elevar a la categoria de notícia excepcional la misèria i l’almoina. No es pot dir d’una altra manera aconseguir que durant el debat tothom en parli de l’exempció del pagament de l’IRPF als salaris anuals bruts de menys de 12.000 euros. Brutal. No en dubto que als afectats els aniran molt bé aquests prop de 260 euros que s’estalviaran. Com tampoc dubto que aquestes persones voldrien veure com la factura de la llum no s’incrementa en un 70%, com ha passat en els darrers cinc anys. O que l’IVA no s’apuja al 21%, com hem comprovat dolorosament. O com s’han incrementat les taxes universitàries a la vegada que baixen les beques i es redueixen els recursos assignats a l’educació i la sanitat públiques. O veuen com els ajuts a la dependència són miserables. I tot un etcètera inacabable que ni de bon tros es compensa amb aquesta almoina que consolidarà la precarietat salarial més encara al nostre mercat de treball.

(Visited 3 times, 1 visits today)

Comparte ...

Suscríbete al blog

Introduce tu correo electrónico para suscribirte a este blog y recibir notificaciones de nuevas entradas.

Política de Privacidad RGPD
313,514 Suscriptores

Más temas ...

Estrés, ansiedad y depresión: ir a trabajar con ansiolíticos

El estrés, ansiedad y depresión, la mala salud mental, no pueden continuar siendo ni estigmatizados ni ocultados en la sociedad ni esconder que, gran parte de estas afecciones, son producidas por causa laboral. Entre un 5 y un 12’5% de las personas trabajadoras van a trabajar con ansiolíticos.

Leer +
Share