Aquest dimarts el secretari general de CCOO a Catalunya i jo vàrem mantenir una trobada amb el líder dels socialistes espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba. El cap de files del PSOE va voler copsar la nostra opinió sobre els efectes de la reforma laboral sobre l’economia i el mercat de treball. També estava interessat en la nostra posició al voltant del debat sobre la reforma fiscal que vol impulsar el govern central. I es clar, també vàrem abordar la qüestió del Dret a decidir de Catalunya.
Vagi per endavant que poso molt en valor l’interès que mostra Rubalcaba en captar la diversitat de visions i percepcions que resideixen en el conjunt de la ciutadania i les de organitzacions que en formem part. Ho faig, perquè a Catalunya estem molt acostumats a veure com des de les altes institucions de l’Estat, quan es visita Catalunya, només es fa per organitzar trobades amb es representant d’uns interessos determinats i amb una visió determinada de la política i l’economia. Ja no ens sobta que l’alta jerarquia de l’Estat s’estimi més sopar amb els membres del lobby anomenat del ‘Puente Aéreo’ que no pas amb d’altres organitzacions socials que oferiríem una visió diferent de la situació actual com, potser incòmoda. És per això que vull destacar l’ interès i l’actitud del secretari general del PSOE, encara que no coincidim en determinats diagnòstics.
Com us deia, amb Alfredo Pérez Rubalcaba vàrem abordar els efectes de la reforma laboral sobre el mercat de treball i el conjunt de l’economia. I des del sindicats la posició va ser nítida: una nova majoria política haurà de derogar-la. El veritable problema de la reforma laboral no és només que trenqui amb l’equilibri de forces entre treballadors i patronals, no és que es precaritzi brutalment les relacions laborals ni que no hagi servit per crear ni un lloc de treball. El veritable llast d’aquesta reforma no és altre que s’ha fet des de l’ imposició i no des del diàleg i l’acord entre el govern i els agents socials i econòmics i per tant el seus efectes no són assumibles per la majoria que observa la minoria patronal beneficiada i empatxada d’un poder que no sap digerir ni ha sabut aprofitar generosament per crear ocupació i redistribuir riquesa.
Volem i així li hem proposat a Rubalcaba que en el moment que es produeixi el canvi polític, el PSOE deixi sense efectes aquesta salvatjada de reforma laboral i se’ns torni a convocar els agents socials i econòmics per a reconstruir un model de relacions laborals que es basi veritablement en els drets, la qualitat de la contractació i serveixi per a impulsar la transformació del nostre model productiu. Perquè no hem d’oblidar que la més important dificultat que té la nostra economia, es que seguim entestats en competir a través de la reducció dels costos laborals, oblidant la necessària inversió en millorar la qualificació professional així com en innovació productiva.
També vàrem abordar el debat sobre la reforma fiscal que el govern central està preparant. Un grup d’experts, ‘la comisión Lagares’ ja ha fet el lamentable paper de globus sonda. En la tàctica de la confusió tant habitual en aquest govern, tenim sobre la taula el que apunta ser l’esperit fiscal d’aquesta reforma, per molt que el govern ho negui. Penalització del consum a través de l’increment de l’IVA aplicat als productes bàsics i un alleugeriment de les cotitzacions de l’IRPF que beneficiarà especialment a les rendes més altes. Pura ideologia.
Evidentment, el secretari general del PSOE ens ha pogut escoltar rebutjant de ple aquest model que consolida el benefici dels que més tenen i concentren el sacrifici fiscal en les capes populars i mitjanes. El nostre model és un altre. I va molt més enllà d’un exercici de comptabilitat perquè quadrin mínimament uns comptes sense pensar en els seus efectes socials. El sindicalisme català li ha traslladat la necessitat que el debat fiscal no se centri només en les figures tributàries, sinó en el model d’Estat i de societat que volem. El model fiscal ha de ser just, equilibrat i progressiu i ha d’ajudar a sostenir la despesa de l’Estat, redistribuir la riquesa i estimular també l’economia. I és per això que s’ha de definir una base mínima per la conjunt de l’Estat, des del respecte als àmbits competencials de cada comunitat autònoma i sobretot que faci sostenible un model de serveis públics i Estat de Benestar que esdevingui la veritable tangibilització dels drets de ciutadania. I que aquest model sigui consensuat de forma que perduri, pugui evolucionar i ajustar-se a les necessitats socials en cada moment perquè sigui una veritable eina de cohesió.
Finalment, vàrem tractar sobre el ‘procés’ que vivim a Catalunya. El nostre Dret a Decidir. Una qüestió absolutament irrenunciable per al conjunt de la societat catalana que vol ser protagonista del seu futur polític, econòmic i social. Una revolta democràtica que no només vol resoldre la qüestió nacional, en realitat esdevé una enorme oportunitat social i significa una conquesta democràtica. Una eina en mans de la ciutadania que vol exercir el control democràtic del seu destí i assegurar que és veritablement ella la que pren les seves decisions i no són uns altres els que ho fan per ella. Una eina per assegurar que la política no és desvinculi de la gent, perquè aquest se senti partícip i compromesa i ho sigui realment. Una eina per aprofundir en la qualitat democràtica d’un país que ja no admet que els programes electorals siguin paper mullat a l’endemà de les eleccions i que les ‘raons d’estat’ s’imposen a la voluntat de la majoria.
