La proposta de la cancellera alemanya, Angela Merkel, de fer fora de les fronteres europees a les persones immigrades que portin sis mesos sense feina és tot un manifest. Una deplorable declaració d’intencions. L’escalofriant constatació del rumb que ha marcat Europa i que l’allunya dels seus principis fundacionals, del vell somni inspirat en els drets, en la llibertat i en la construcció d’un espai polític comú de ciutadans. És molt evident que aquesta idea d’una Europa unida en un marc de solidari, dista molt de la cara que ens ha mostrat precisament la Unió Europea a través de la Troika en la gestió de la crisi econòmica i financera. Pur egoisme. La vella Europa s’ha entregat als que volen que hi hagi països de primera i de segona. El nord desenvolupat, encapçalat per Alemanya, ha imposat les seves receptes basades en l’austeritat als Estat del sud. Molt més que això, semblen haver decidit fins i tot quin és el model socioeconòmic al que podem aspirar. També ens volen imposar un model de productiu basat en la competitivitat per la via de la reducció dels costos laborals i un tipus de relacions laborals que ens condemni a la màxima precarietat.
Però la cosa va més enllà. La ultradreta escanya. La CSU bavaresa i el Front Nacional de Marine Lepen des de França estan marcant també el full de ruta en matèria d’immigració. Volem tenir accés a l’espai econòmic que ens poden oferir Bulgària i Romania, però no estem disposats a obrir la porta perquè es quedin als seus treballadors i treballadores. Volen els seu negoci però ni sentir parlar d’assumir els costos socials de protegir els treballadors immigrants dins les nostres fronteres. Els cost social és massa alt i ja no volem responsabilitats. Europa, és a dir el govern i els interessos d’Alemanya, ha dissociat la prosperitat econòmica dels progrés social. La transformació de les voluntats polítiques que il·luminaven el naixement de l’Europa de desprès de la segona Guerra Mundial, s’esvaeixen a mans d’una crisi que lluny de refundar les bases del capitalisme, que com reflexionava Nicolas Sarkozy, el que ha provocat és un aprofundiment encara més fort en les tesis més egoistes, sordes al patiment, allunyades del valor de l’Estat del Benestar i, si em permeteu suïcides que es podrien imaginar.
L’Europa que somniàvem no fa tants anys, s’ha transformat en un malson per a moltíssimes persones que veuen com el futur es torna incert i gens esperançador. Com l’Europa dels ciutadans cada dia fa un pas més en la seva conversió definitiva en un espai de lliure comerç a on els drets socials han estat foragitats, per incòmodes als ulls dels que ja els va bé una Europa dels capitals i els capitalistes.
Si els ciutadans i les ciutadanes produïm un canvi democràtic que variï el rumb d’aquest vaixell, prendrem mal. Al temps.
