Quina enorme oportunitat va perdre la patronal espanyola de cercar un acord raonable amb el sindicalisme majoritari que evités l’aprovació de la reforma laboral. Quina pena que no observessin la necessitat de protegir un marc raoble i governable de relacions laborals on el reconeixement dels interlocutors i la negociació bilateral definissin un espai estable, segur i de futur, allunyat de les estridències que de vegades provoquen els parlament quan les majories absolutes els converteixen en l’expressió i la imposició d’una visió sobre la contrària, sense cercar la síntesi de manera intel·ligent.
Això és el que va passar quan el govern del Partido Popular, interpretant els interessos de la minoria més tronada i carrincloca de l’empresariat espanyol, va impulsar l’agressió més profunda que ha rebut el dret laboral, almenys en democràcia. Aquella victòria sense baixar-se de l’autobús que molts empresaris van visualitzar com un èxit de les seves màximes aspiracions, sense ni haver de negociar-la amb les contraparts sindicals, es tornarà una derrota. Que ningú tingui el més mínim dubte.
La majoria absoluta del PP, aplaudida per l’empresariat ultra, ha col·locat les relacions laborals en una situació extrema. L’afebliment de la negociació col·lectiva que de retruc ha afeblit la capacitat representativa i funcional de les parts, de totes les parts, representarà a mig termini una bomba de rellotgeria que dificultarà moltíssim les relacions laborals en el si de les empreses. Si no hi ha marge per a l’acord, s’obrirà pas sens dubte el conflicte. Un conflicte que afectarà la capacitat negociadora i a la mateixa productivitat de les empreses.
Alguns poden considerar que la por a perdre la feina pot esdevenir un element de control i de pacificació de les relacions laborals. Res més lluny de la realitat. Millor dit: ara per ara, sí, amb gairebé sis milions d’aturats. Però la por se’n va just quan s’instal·la la sensació que no hi ha res a perdre. Perquè algú es pot creure sincerament que en aquest país els treballadors i les treballadores ens resignarem a viure amb salaris de 700 euros treballant 40 hores a la setmana? Algú pot pensar que ens acostumarem a signar contractes de dues hores per acabar treballant-ne les 8, sense remunerar o amb remuneració en negre? Algú és tan ingenu com per estar convençut que els treballadors no ens organitzarem i lluitarem per recuperar el que ens han robat i que són drets que ni la globalització, ni la competència amb la Xina ni la majoria del Partido Popular ens pot arrabassar?
Jo estic segur que la patronal que va abdicar de negociar amb els sindicats les relacions laborals per deixar que la dreta-ultra espanyola posés les coses al seu lloc, se’n penedirà quan la conflictivitat a l’empresa es dispari, quan busqui i no trobi fàcilment la negociació amb uns sindicats de classe que no fa més que intentar afeblir, quan hagi perdut la credibilitat en una societat que ha patit un immens sacrifici mentre ells encara incrementaven els seus honoraris i beneficis. Hi ha victòries que anuncien derrotes.