Segons dades de la Unió Europea, el 12% dels espanyols amb feina són pobres i el risc d’exclusió social des de 2007 fins ara ha passat del 23,3% al 28,2%. Per acabar-ho d’adobar, un estudi publicat ahir per Intermon Oxfam situa Espanya com el segon estat europeu amb més desigualtats, només superat per Letònia.
Les dades són més que preocupants. En primer lloc, perquè representen un bany de realitat per a aquells, especialment el govern central, que comencen a fer sonar les campanes de la sortida de la crisi. I, en segon lloc, perquè posen en evidència que per deixar enrere el perill de la crisi no és suficient amb crear ocupació, s’ha de crear ocupació de qualitat. És a dir, estable, amb drets i amb salaris dignes. Això, juntament amb l’empobriment objectiu de les classes mitjanes i populars a través d’una caiguda del 30% dels salaris, acompanyat amb l’increment de la pressió fiscal directa i indirecta i la manca d’inversió pública, són els veritables obstacles per a la recuperació econòmica.
Fins el tot el Foro de Davos ha obert la seva sessió anual expressant la seva preocupació per l’increment de les desigualtats que la gestió de la crisi econòmica i financera més important de la història està generant en els països. No hi ha, doncs, motius per a l’optimisme i sí per a l’alerta. De no canviar radicalment l’orientació de les polítiques econòmiques, ens hi aboquem inexorablement a una profundíssima crisi social de conseqüències impredictibles. Els governs de torn i els poders fàctics que mouen els fils estan molt equivocats si pensen que la ciutadania assumirà sense resistir-se activament aquest retrocés en benestar, drets i esperança d’un futur millor per a les generacions que vindran. Al contrari, xifres com les que assenyalo al principi d’aquest article o d’altres, com la que també va publicar ahir Intermon Oxfam i que destaca que 20 persones a Espanya concentren a les seves mans la mateixa riquesa que el 20% del conjunt dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país, estan accelerant la presa de consciència de la immensa majoria, que veiem com ens empobrim, perdrem drets i futur.
Encara hi som a temps de variar aquest rumb fatal pel que ens estan portant els mateixos que ens van portar a aquesta crisi. I ho hem de fer apostant per la negociació col·lectiva com una manera de redistribuir la riquesa, les plusvàlues de la producció i garantir una contractació digne que permeti tornar al camí del creixement a partir de la reactivació de la demanda interna. És vital crear ocupació, però ho hem de fer des de la qualitat i, per tant, allunyant-nos del marc sociolaboral que consagra l’última reforma laboral del Partido Popular i que ens condemna a treballar per ser pobres.
