Diuen alguns analistes que la llei de l’avortament del Govern del Partido Popular no és més que una concessió tàctica a la seva ala ultra (catòlica, dreta, rància). Diuen que en aquests moments de dificultats polítiques d’un govern desprestigiat, desgastat i qüestionat, calia cuidar els votants de perfil més conservador, encara que el preu social que s’ha de pagar suposi un retrocés de dècades.
Ni concessions als sectors ultres ni cortines de fum. La nova llei simbolitza a la perfecció el que representa ideològicament el PP. No hem d’oblidar que, fins al moment, aquesta ha estat l’única decisió política que s’ajusta al text del seu programa electoral. L’única. Tota la resta han estat enganys, trampes i manipulacions per assolir el poder.
Inclús així, són ja unes quantes les veus crítiques dins del PP amb aquesta contrareforma, veus que se sumen als crits d’indignació de dones, homes, organitzacions socials i polítiques d’esquerres, fins i tot d’altres països europeus, que no entenen com podem passar de tenir una de les legislacions més avançades i progressistes en aquest àmbit a retrocedir fins als temps més obscurs de la història d’Espanya. És paradigmàtic que només el Vaticà i Jean-Marie Le Pen, el líder de l’extrema dreta francesa, s’hagin felicitat per la nova llei.
Interrompre l’embaràs deixarà de ser un dret de la dona per tornar a ser un delicte despenalitzat en alguns supòsits. Però la contrareforma de Gallardón no només fa volar pels aires la llei de terminis del 2010 del govern de Zapatero, sinó que és encara més restrictiva que la primera llei espanyola de l’avortament, la de supòsits de 1985 del primer govern de Felipe González. Només en cas de violació i de greu perill per a la vida de la dona –i, en aquest cas, el procediment i requisits seran molt més estrictes- es podrà avortar. L’aberració arriba a tal punt que per al PP les malformacions fetals “gravíssimes” tampoc suposen un motiu per interrompre un embaràs.
Les paraules no són innocents i Gallardón no ha fet una llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, sinó una Ley de protección de la vida del concebido. Així és la dreta. Classistes, retrògrades i repressors, però sobretot, hipòcrites. S’omplen la boca amb la defensa de la vida, però els importa molt més un embrió que les dones que puguin morir, de nou, en intervencions clandestines. Volen obligar-les a parir nens destinats a morir o a patir greus deficiències, però retallen en serveis públics i ajudes a les persones dependents i a les més necessitades.
Són sàdics inquisitorials. Defensors de la moral pública i privada dels altres, sempre dels altres. I són, per sobre de tot, personatges tenebrosos que odien les dones, que creuen que les han de protegir d’elles mateixes perquè són ésser irresponsables, i que no suporten que siguin lliures ni decideixin sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida.