Cada cop hi ha més senyals que confirmen que el mercat laboral espanyol s’està precarizant d’una manera realment intensa. I no és com a conseqüència de la tímida reacció econòmica, que comença a crear llocs de treball temporals. Al contrari, l’ocupació que es crea és de baixa qualitat, per la senzilla raó que aquest era el veritable objectiu de les últimes reformes laborals impulsades pels governs del PSOE primer y després del PP. I val a dir que en el cas de la reforma del 2012 del Partido Popular, va ser més que evident que l’atac a l’equilibri entre treballadors i empresaris significava el cop de gràcia a l’estabilitat en la contractació. Un cop de gràcia que ha convertit la temporalitat i la subhasta salarial en els principals trets característics del mercat de treball a l’Estat espanyol.
El problema és que aquells que pensaven que l’economia es reactivaria des de la pressió als salaris i la precarització dels contractes s’ha equivocat de mig a mig. Fins al punt que no hi ha qui negui que no hi haurà sortida de la crisi econòmica si els salaris no s’incrementen i es crea ocupació estable i amb drets. Pur sentit comú: és el consum privat, l’anomenada demanda interna, qui pot impulsar l’economia perquè realment puguem pensar en una reactivació consistent. I això és del tot impensable si els salaris no recuperen amb força poder adquisitiu i l’estabilitat en la contractació no es converteix en la clau per a la recuperació de la confiança.
És per això que la UGT de Catalunya ha plantejat la necessitat de derogar les últimes reformes laborals. No reformar-les, derogar-les. Cal fer net. Tornar a un punt de partida d’equilibri jurídic entre treballadors i empresaris, tornar a un punt inicial perquè el treball es protegeixi de la subhasta i el pur mercadeig, fer un reset que ens permeti encarar el futur des d’una base sociolaboral correcta perquè les relacions laborals siguin de qualitat i ajudin a la creació i la distribució de riquesa en un marc realment productiu i gens especulatiu. I el conjunt de les forces polítiques a esquerra i dreta ho han d’assumir.
Però mentre fem aquest camí, cal que es prenguin decisions adequades en el terreny econòmic per activar l’economia. I una d’aquestes és sense dubte, l’increment del Salari Mínim Interprofessional al nivell que correspon i que, segons la Carta Social Europea, és del 60% del salari mitg del país. És necessari per sortir realment de l’atzucac de la crisi que els salaris creixin i estimulin el consum intern per estirar de l’economia. Com també és necessari -i la UGT de Catalunya s’ho ha plantejat com a prioritat sindical absoluta- negociar a l’alça els salaris a les empreses. I tornar a col·locar en el centre la negociació col·lectiva, com una de les eines principals de la redistribució de la riquesa. Les empreses han mantingut beneficis i fins i tot els han vist créixer sense que el resultat d’això hagi comportat l’alleugeriment dels sacrificis que els treballadors i les treballadores hem fet en el nostre salari, ni molt menys que s’hagin repartit les plusvàlues de forma més justa. Per això la UGT de Catalunya incrementarà la pressió sobre les empreses, per una raó de justícia i també com a mesura necessària per sortir amb eficàcia de tots aquests anys de duríssima crisi econòmica.
