El plenari del Parlament de Catalunya ha debatut avui sobre la proposició de llei de mesures urgents per a l’Habitatge, una iniciativa legislativa popular impulsada per l’Avalot – Joves de la UGT de Catalunya. Set anys després. Sense paraules. Costa entendre i no cal recórrer a mots altisonants per descriure el símptoma que representa en si mateix que una proposta que entra al Parlament el 2007, no és fins al 2015 que se li dona tràmit per constituir la ponència. Increïble, però a la vegada clarificador de com està la política i com d’allunyats han estat les institucions del que realment pateix la gent.
Avui, els parlamentaris que han intervingut en el debat han hagut de demanar disculpes. Conscients del ridícul que la cambra ha fet durant aquests set anys i de les dificultats que a dreta i esquerra tots tenen per justificar les seves decisions o no-decisions sobre aquesta ILP, han optat per entonar el mea culpa, saludar la iniciativa i, com no, esbatussar-se una mica entre ells amb càrrec a factures passades i noves perspectives.
Chakir el Homrani, portaveu nacional de l’Avalot en el moment de la presentació de la ILP, i Afra Blanco, actual portaveu dels joves sindicalistes de la UGT de Catalunya, han fet un discurs clar i contundent. Des de la legitimitat que dóna haver estat de les primeres organitzacions del país en situar els problemes d’habitatge, que després es van agreujar brutalment amb la crisi, han justificat plenament les raons que ens feien demanar: que el 65% del sòl qualificat per a ús residencial de nova implantació es reservi per a habitatge de protecció pública, i que d’aquest global, un 70% es destini a lloguer de protecció social indefinit i la resta sigui en règim de compra. Així mateix, que el 7% del pressupost de la Generalitat, com a mínim, es dediqui a les polítiques d’habitatge.
Aquesta demanda era vigent i avui encara ho és més, en una societat en què el drama dels desnonaments ha posat damunt la taula no només les dificultats per accedir a un habitatge digne en condicions assequibles, sinó també la fragilitat de la protecció a les persones i famílies que més estan patint la crisi, quan els bancs els fan fora de casa seva per haver perdut la feina i no poder fer front al pagament de les quotes hipotecàries.
Una vergonya que avui també han volgut posar damunt la taula del Parlament els joves sindicalistes de l’Avalot, que també han fet d’altaveus de molts altres joves que volen condemnar a la precarietat, a l’atur, a marxar d’aquest país per cercar oportunitats que aquí no tenen, a viure amb els pares amb 35 anys per no poder començar un projecte propi i a no accedir als estudis universitaris perquè els seus pares no poden pagar una universitat cada cop més cara i excloent per a les classes populars.
Avui l’Avalot – Joves de la UGT de Catalunya m’ha fet sentir orgullós, perquè han demostrat com es van anticipar en el discurs i en les propostes a molts polítics que ara s’omplen la boca de crisi i conseqüències i a moviments que aleshores ni existien. Orgullós perquè han demostrat fins a quin punt el sindicalisme no és l’única però sí una de les formes més eficaces de posar el dit a la nafra, denunciar injustícies i posar llum allà on el poderosos només volen ombres i mentides.
Avui el Parlament de Catalunya ha fet una cura d’humilitat davant d’un grup de joves organitzats sindicalment i han hagut d’admetre que no van estar a l’alçada de les circumstàncies. En certa mesura, avui han despertat per adonar-se que encara els queda molta feina a fer per recuperar la credibilitat, la confiança i el respecte de molta gent i de molta més gent jove que no se senten representats per unes institucions que parlen d’ells però no els escolten.
Avui l’Avalot s’ha fet escoltar, ben alt i ben fort!