Avui hem conegut les dades de l’IPC corresponents al mes d’octubre d’enguany. Els preus han tingut un comportament a la baixa. Aparentment una bona noticia, sinó fos perquè no és altra cosa que un símptoma més de que la sortida de la crisi encara està lluny, per molt que el govern i alguns del prohoms del sistema financer s’entestin a veure brots verds o ‘enormes quantitats de diners’ entrant a empreses espanyoles.
El comportament a la baixa dels preus, albirant una improbable però possible amenaça de deflació, posa en evidència que les estretors econòmiques que pateixen les famílies a Catalunya i a la resta de l’Estat són encara molt importants. La brutal pressió que han sofert els salaris, i per tant, la capacitat adquisitiva dels treballadors, ha rebaixat a nivells històrics la demanda interna al nostre país. Fins el punt que, davant la manca de demanda interna al nostre país, han hagut necessàriament d’obrir-se als mercats internacionals per comercialitzar un productes que al mercat interior ja no tenen sortida.
Aquesta situació fa ben palès fins a quin punt és necessari un canvi radical en el rumb de les polítiques econòmiques al nostre país, si volem sortir de la crisi. I fins a quin punt la revalorització dels salaris i la recuperació de poder adquisitiu és una de les potes essencial per a la recuperació econòmica. La prova d’això són les xifres de l’IPC que hem conegut avui. La distancia entre la rebaixa dels salaris i l’increment dels preus al nostre país ha penalitzat el consum de les famílies de tal manera que obliga a baixar preus a costa de beneficis o per mantenir-los. És una bona notícia que els preus tinguin un comportament moderat. Una inflació desbocada seria letal per la nostra economia, però ho seria encara millor si no amagués que els salaris han perdut gairebé el 30% del seu poder adquisitiu des de l’inici de la crisi fins ara.
Aquesta situació ha afectat especialment les famílies amb rendes més baixes. Els productes de primera necessitat suposen el 70% del cistell de la compra d’una família mentre que en el de famílies amb rendes elevades es redueix al poc més del 50%. Una mostra més de com aquesta crisi s’acarnissa amb els que menys tenen. La nostra societat està vivint un procés de dualització, de polarització en termes de rendes, de fractura social latent que ha passat de ser un risc a convertir-se en amenaça real.
La reforma laboral i la conseqüent precarització extrema de les relacions laborals amb els efectes sobre el consum que porta associats, la imminent reforma de les pensions que significarà una rebaixa substancial i les dramàtiques xifres d’atur, han d’obligar a variar el sentit de l’estratègia econòmica i fiscal per sortir de la crisi.
