Aquests dies el Govern de la Generalitat ha presentat al Parlament de Catalunya els pressupostos per al 2014. Després d’un any amb els comptes autonòmics prorrogats, el Consell Executiu ha posat damunt de la taula una proposta, desgraciadament, previsible. L’intent, ingenu a aquestes alçades de la crisi, de fer passar aquests pressupostos com els més socials de la història no fa més que posar en evidència que el govern intenta amagar amb retòrica el que els ciutadans viuen en primera persona.
I el pitjor no és que les retallades s’hagin consolidat pressupostàriament –que ja és prou greu- sinó que el Govern no és capaç de dibuixar una alternativa econòmica que ens permeti fer les passes necessàries per facilitar la sortida de la crisi, a la vegada que garanteix la protecció social als que més ho necessiten.
Els pressupostos del 2014 representen, en certa mesura, l’abdicació que el Govern de la Generalitat fa de la seva obligació d’orientar els cabals públics en el sentit de la reactivació econòmica i la garantia dels drets. Si un pressupost és la principal i més tangible expressió de la política d’un país, aquests són el manifest de la desesperança.
Ni rastre d’un canvi, per tímid que sigui, en el rumb de les polítiques. Ara, amb les estretors imposades pel setge financer a què ens sotmet el Govern de Mariano Rajoy, però en el fons amb la mateixa obsessió per la reducció del dèficit al preu que sigui que van marcar els dos primers anys de govern d’Artur Mas, quan érem els primers de la classe –sense que ningú ens ho demanés- en la reducció de la despesa pública.
El Govern de la Generalitat hauria de plasmar en els pressupostos una major sensibilitat cap al teixit productiu. Voldríem que l’obsessió pel dèficit es convertís en obsessió per l’ajut i el foment de les polítiques industrials per als sectors estratègics, convertint d’una vegada per totes l’lnstitut Català de Finances (ICF) en un veritable banc públic per donar liquiditat a les empreses i facilitar la inversió productiva.
Comprovem amb preocupació que les polítiques d’ocupació tampoc son prioritàries per al Govern de Catalunya, que es limita a gestionar els fons retallats que arriben des de l’Estat, sense fer els esforços necessaris per sumar fons propis de la Generalitat que possibilitarien la generació directa de llocs de treball.
Però si les polítiques industrials i l’estímul per a la generació d’ocupació són necessaris per sortir de la crisi, no seran suficients si no van acompanyades de polítiques de cobertura social que protegeixin els més vulnerables, els allunyi de l’exclusió social i els asseguri uns mínims vitals. Trobem a faltar que els pressupostos permetin l’accés a la renda garantida de tots els ciutadans i les ciutadanes en situació de percebre-la. No és només un acte de justícia social, també és una de les millors inversions de futur que podem fer per mantenir la cohesió social del país.
