En el Blog

L’educació no pot esperar

Hem conegut les xifres de l’estat de l’educació a Catalunya a partir d’un nou estudi de la Fundació Jaume Bofill. Escruixidores. Com també ho seran les contingudes a l’Informe PISA d’avaluació dels alumnes de 15 anys que es faran públiques en les properes setmanes.

Catalunya se situa a la cua d’Europa, especialment pel que fa a l’abandonament dels estudis  després de l’ensenyament obligatori (34%) i a la taxa de repetidors (13,7%).

Molt lluny dels objectius que marca Europa per a l’any 2010 (10% com a màxim d’abandonament escolar prematur) i amb la constatació que el nivell de formació de la nostra població jove, i no tan jove, és francament millorable, se’ns pot plantejar de preguntar-nos qui n’és responsable o directament encarar amb tota la fermesa una situació tan delicada, i apostar per una millora integral de recursos, eines i estratègies al servei d’una educació cohesionadora i de qualitat.

En relació a les responsabilitats podem parlar-ne clarament de dues: la manca de recursos suficients i sostinguts en el temps per apuntalar amb força el nostre sistema educatiu i la incapacitat del mateix sistema, i per tant, del conjunt de la societat, d’adaptar-se als canvis socials, econòmics i culturals que s’han produït en els darrers 15 anys.

Malgrat que la despesa pública en educació ha augmentat en els darrers anys,  per assolir els nivells de països com Dinamarca o Suècia, i per arribar a l’anhelat 6% del PIB, compromès en el Pacte Nacional per a l’Educació, al ritme actual trigaríem 16 anys. L’educació catalana pot esperar 16 anys? És prou clar que no. No pot esperar més.

Un altre aspecte molt crític és el baix percentatge d’alumnes escolaritzats en les etapes postobligatòries, i concretament en els estudis professionalitzadors, que es corresponen amb el major nombre de demandes del mercat de treball. Estem parlant de la Formació Professional. En aquests estudis es dóna un alt percentatge d’abandonament prematur causat, en part, per l’atracció que suposa treballar i guanyar un salari, per precari que sigui.

El nostre mercat laboral, amb predomini de llocs de treball poc qualificats, salaris baixos i alta rotació, exerceix un efecte pervers sobre els i les joves amb poca orientació i menys motivació per a continuar estudiant.
Com a país necessitem augmentar significativament la taxa de graduats, de nois i noies ben formats i amb una titulació a les mans, que romanguin el temps que sigui necessari a les aules atenent la seva formació i qualificació, i en el cas de la Formació Professional ens cal atraure més i més alumnes i que aquests finalitzin els seus estudis i puguin realitzar unes bones pràctiques professionalitzadores. Per garantir aquest doble objectiu, des de la UGT de Catalunya apostem per construir un model de beques-salari que garanteixi la permanència dels alumnes en els cicles formatius, sense risc d’abandonar-los a canvi d’uns diners a la butxaca. Aquest repte tampoc no pot esperar més.

És per tot això que n’esperem molt de la futura Llei d’educació de Catalunya. Una llei necessària que cal construir des del consens i la implicació de tots els sectors, aprofitant les experiències extretes de l’elaboració del Pacte nacional per a l’educació, no totes bones, i pivotant sobre la funció primera de tot sistema educatiu: la d’anivellar diferències socials.

(Visited 4 times, 1 visits today)

Comparte ...

Suscríbete al blog

Introduce tu correo electrónico para suscribirte a este blog y recibir notificaciones de nuevas entradas.

Política de Privacidad RGPD
313,514 Suscriptores

Más temas ...

Estrés, ansiedad y depresión: ir a trabajar con ansiolíticos

El estrés, ansiedad y depresión, la mala salud mental, no pueden continuar siendo ni estigmatizados ni ocultados en la sociedad ni esconder que, gran parte de estas afecciones, son producidas por causa laboral. Entre un 5 y un 12’5% de las personas trabajadoras van a trabajar con ansiolíticos.

Leer +
Share