En el Blog

1D, primera reflexió

Aquestes últimes dues setmanes han estat difícils per a la UGT de Catalunya. I no tant per les crítiques rebudes en relació a la posició del sindicat davant de la manifestació de l’1D, que s’accepten amb el màxim respecte i esportivitat, sinó per la sensació de no haver estat capaços de fixar amb claredat que centràvem la nostra acció reivindicativa estrictament en el restabliment del servei ferroviari de rodalies, en la compensació justa dels usuaris i usuàries, en la seguretat dels treballadors de les obres de l’AVE i, finalment, en la consecució d’un compromís polític per a l’increment de les inversions del govern central.

De la forma com la UGT de Catalunya interpretava les necessitats dels usuaris i usuàries i el “cabreig” general, l’important era obligar l’administració a oferir una resposta ràpida i efectiva al problema i no tant convertir aquesta qüestió en una més dins de l’espectacle diari d’acusacions entre partits, entre governs i oposicions. I menys, quan els dos principals partits catalans i espanyols, CiU-PSC i PSOE-PP, eren políticament i moralment responsables d’aquest desgavell, en la mesura que ambdós havien governat tant al Palau de la Generalitat com a la Moncloa al llarg dels anys en què comença a prendre forma el problema i la sensació de menysteniment que envaeix molts catalans i catalanes, entre els quals em sumo.

Insisteixo, equivocadament o no, l’anàlisi sindical que realitza la UGT de Catalunya té més a veure amb les solucions del problema que no pas amb l’expressió col·lectiva del símptoma del desafecte del que precisament parla el president de la Generalitat, Josep Montilla, en la seva conferència a Madrid fa poques setmanes. Sincerament, cada dia estic més convençut que els ciutadans i les ciutadanes, quan reben el soroll de consigna de partit en comptes de la resposta als problemes, el que fan és afiliar-se al partit de l’abstenció.

Ara bé, i dit això, seria un error no admetre que la posició sindical en aquest ocasió anava per un camí diferent al del conjunt de ciutadans i ciutadanes que van sortir al carrer dissabte, no tant per exigir una resposta sinó per donar-la. No faríem cap servei al país ni sabríem llegir adequadament el que va passar dissabte si ens repleguéssim sobre les nostre posicions sense deixar espai a una reflexió més profunda i que, molt em temo, no vindrà de la mà dels partits ni dels convocants ni dels absents. Cap d’ells, per la proximitat de les eleccions generals, estan en condicions d’oferir una anàlisi mínimament neutre ni rigorosa. D’altra banda, convindria fugir de l’escenari de polarització que tant agrada als separadors. El que no puc, però, de cap de les maneres és deixar d’explicitar la necessitat que té Catalunya, però també Espanya, de tornar a crear els antics ponts sobre els que circulaven de la mà la responsabilitat i el progrés en forma de diàleg i compromís.

L’estil provocador de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, ha estat el catalitzador que ha contribuït a la cristalització d’un corrent notablement transversal de desencant que a Catalunya s’expressa en dues corrents: la que es va acostar a la Via Laietana el dia 1 de desembre i la que s’allunyarà de les urnes el 9 de març. I encara que per a alguns personifiquin les dues Catalunyes suposades i anhelades pel Partit Popular, en realitat no és més que l’anvers i el revers de la mateixa moneda que escull camins diferents que al final menen al mateix lloc: el pessimisme i la desconfiança.

La UGT de Catalunya no va voler jugar a aquest joc i és possible que restéssim en terra de ningú, un lloc políticament i mediàticament molt incòmode. Però així va ser.

En tot cas, que ningú interpreti que el sindicat que represento ha deixat de connectar amb els problemes reals dels treballadors i les treballadores, perquè seria una interpretació tan miop com la que fan els que afirmen que la Plataforma pel Dret a Decidir tan sols va mobilitzar els sectors sobiranistes de la ciutadania, o la que deixen anar els interessats en demostrar que Catalunya viatja en AVE cap a la independència.

I la prova és que – tal com molts i moltes afiliades a la UGT de Catalunya que hi van assistir- la major part de la gent es va agrupar al final de la manifestació, ben allunyats de sigles polítiques. Volien expressar el seu enuig, però sense haver de cedir la seva imatge a cap vídeo de campanya electoral.

(Visited 4 times, 1 visits today)

Comparte ...

Suscríbete al blog

Introduce tu correo electrónico para suscribirte a este blog y recibir notificaciones de nuevas entradas.

Política de Privacidad RGPD
313,514 Suscriptores

Más temas ...

Estrés, ansiedad y depresión: ir a trabajar con ansiolíticos

El estrés, ansiedad y depresión, la mala salud mental, no pueden continuar siendo ni estigmatizados ni ocultados en la sociedad ni esconder que, gran parte de estas afecciones, son producidas por causa laboral. Entre un 5 y un 12’5% de las personas trabajadoras van a trabajar con ansiolíticos.

Leer +
Share