El president del Govern de l’Estat, Mariano Rajoy, ha dit que no. I encara que previsible, el seu no a una sortida política raonable i democràtica al conflicte amb Catalunya ha estat rotund. Enèrgic, diria. Segurament ha volgut compensar o acontentar aquelles veus que des de la caverna més profunda de la dreta espanyola bramen contra el procés i el titllen de tebi a l’hora d’enfrontar-se al desafiament dels independentistes catalans.
Ja dic, res de nou. Hagués estat un veritable miracle, o almenys així m’ho hagués semblat a mi en aquest punt del camí, que el president del Govern espanyol hagués fet un pas endavant per entomar el repte de trobar una solució política a les demandes que des de Catalunya exigeixen poder decidir democràticament el nostre futur. I, és clar, el miracle no s’ha produït. Al contrari, des d’instàncies del Govern, tal com la presidenta del PP a Catalunya ha posat en evidència, s’ha pressionat la fiscalia perquè actuï amb contundència contra el president de la Generalitat, Artur Mas, i contra alguns altres membres de seu govern. Just el contrari del que tocaria fer.
Però ara, vist des de Madrid, cal abordar un qüestió encara més important que la demanda catalana, i és el rescabalament de l’autoritat de l’Estat, en dubte i en risc després que finalment es celebrés el procés participatiu del 9N a Catalunya, desobeint les ordres de suspensió provinents del Tribunal Constitucional. Per a un govern amb tanta influència d’advocats de l’Estat, aquesta ara és la veritable qüestió, el principal problema polític que convé resoldre. Per tant, faran tot el possible per activar una resposta tan contundent com exemplificant de cara a la galeria madrilenya d‘alts funcionaris de l’Estat i també de cara als sectors més ultres que esperen un cop de força.
Però aquest no del president del Govern de l’Estat, acompanyat amb tota la parafernàlia judicial contra Artur Mas, encara farà més difícil la solució del problema i obre molts dubtes que s’aniran traslladant de manera inexorable als camps econòmic, financer, social i polític internacional. Les incerteses no són bones i menys si es mantenen eternament en el temps. No sé exactament si des del Partido Popular tenen cap full de ruta a marge del tan recurrent discurs sobre la legalitat i la Constitució, o si contemplen cap escenari diferent a l’oficial. Més que res, perquè això no arregla la desconnexió creixent dels catalans independentistes, la frustració d’uns altres que esperen canvis en l’estructura territorial i competencial de l’Estat, i ni tan sols servirà a la llarga com el dic de contenció que altres esperen que representi per les aspiracions de Catalunya.
Rajoy va dir no. Però va dir no a la solució, no al problema.
