La inversió pública, l’estímul del consum intern a través del creixement dels salaris, l’accés de les petites i mitjanes empreses al crèdit financer… són mesures necessàries per assolir la tan desitjada reactivació econòmica que porti associada un increment de la riquesa i la creació neta de llocs de treball. Són les més evidents, tot i que també les més discutides pels oracles del liberalisme ultra, ara en franca retirada davant del fracàs de les seves receptes per sortir de la crisi.
Hi ha però, una sèrie de mesures de caràcter estructural que cal prendre per garantir també la sortida del túnel. És més, són mesures que ens poden vacunar contra la propera crisi. En el cas d’Espanya, tenen a veure amb el nostre model de competitivitat. El nostre model productiu ha estat, sens dubte, una de les causes que ha propiciat que la crisi financera i econòmica que viu occident hagi estat especialment virulenta. El nostre paradigma de competitivitat, basat en la producció d’escàs valor afegit, fonamentada en salaris baixos i poca qualificació, ens ha col·locat en una situació de màxima dificultat per afrontar uns reptes que tenen més a veure amb la qualitat i la competitivitat dels nostres productes que no pas amb la reducció extrema dels costos laborals. A Espanya tot l’ajust s’ha centrat en el salaris, sense cap aposta ni abans ni després de la crisi per fomentar la innovació, la qualitat i la millora formativa dels treballadors i les professionals. Això és el que ha fet que la destrucció d’ocupació sigui tan massiva a Espanya. Un cop més, i en el pitjor moment, s’ha posat de manifest l’enorme gap que existeix entre el món de l’empresa i el de la formació, universitària o professional. La desconnexió entre les necessitats del mercat de treball i la seva demanda amb l’oferta formativa al nostre país.
Segons les previsions del Centre Europeu per al Desenvolupament de la Formació Professional (CEDEFOP), l’any 2020 el 50% dels llocs de treball requerirà una qualificació de nivell mig, el 35% de nivell superior i un 15% de nivell baix. Aquestes dades posen en evidència el paper estratègic que la formació professional ha de jugar. I per passiva, posa en evidència el greu error que històricament s’ha comés en aquest país, relegant-la a un paper secundari, mancat de prestigi i escassament vinculada amb el món de l’empresa i els sectors productius.
És per això que des de la UGT de Catalunya mantenim, encara amb més força, l’exigència a les administracions perquè d’una vegada entenguin l’enorme importància que té per a l’economia del país una aposta clara i contundent per la formació professional. Una exigència per a la construcció d’un model eficient i prestigiat de formació professional dual que connecti perfectament la proposta formativa als centres d’estudi amb el desenvolupament i l’adquisició de coneixements pràctics en les pròpies empreses, i que a més de tenir una dimensió netament professionalitzadora, també serveixi com a primera experiència laboral.
A Catalunya la FP dual tan sols representa un 3% del total de l’oferta d’FP, lluny dels nostres països de referència com França i Alemanya, amb un 26% i un 89%, respectivament. Tenim un gran camí per recórrer i no gaire temps. El Govern de la Generalitat de Catalunya i l’Estat han de posar fil a l’agulla i desenvolupar els marcs legals que ajudin al desenvolupament de la FP dual perquè pugui contribuir a reforçar la qualificació dels treballadors i treballadores, canviar les bases del nostre sistema productiu i activar la creació d’ocupació de qualitat. Si es fa així, la FP dual ajudarà a la sortida de la crisi econòmica.
