Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. Hi ha d’altres que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha qui lluita tota la vida. Aquest són els imprescindibles.
Utilitzo les paraules de Bertold Brecht, perquè no n’he trobat d’altres que expressin més ajustadament el que penso dels membres de l’Associació d’Antics Carrabiners,. Quan el sindicat tenia la seu al carrer de Tarragona, a l’edifici Catalsa, un grup d’antics lluitadors de la República, d’antics membres del cos de carrabiners, ens van demanar un espai. Un lloc on ubicar-se i desenvolupar la seva modesta, però digníssima, activitat. Ningú, tret de la UGT de Catalunya, va demostrar cap mena de sensibilitat vers aquestes persones que, ja aleshores, reivindicaven el seu lloc a la història; ja aleshores reivindicaven la recuperació de la memòria dels que havien defensat les llibertats democràtiques durant els anys foscos de la Guerra Civil i la dictadura.
Hem fet un llarg camí junts. Un camí que dissortadament ha arribat a la seva fi. L’avançada edat d’aquests lluitadors els ha obligat a abandonar la seva activitat i a dissoldre l’associació. I ho han fet amb la mateixa dignitat, amb la mateixa humilitat que els ha caracteritzat al llarg de tota la seva trajectòria. Gairebé en silenci. Sense gestos exagerats. Amb la modèstia dels que saben prou bé que el veritable combat és el que es fa de forma col·lectiva. Dels que no han pretès res més que ser una peça més d’un engranatge de valors i lluita per un món més just. Aquest és el seu llegat. Un llegat que guardarem bé a la UGT de Catalunya.
Arribat aquest moment, sento que som dipositaris d’un testimoni que hem de preservar. Sento que som els hereus d’un patrimoni ètic que hem de difondre amb la mateixa decència vital que va impregnar tota la història d’aquests carrabiners de la República. El brogit d’aquest món no ens permetrà adonar-nos un dia qualsevol que ja no hi seran entre nosaltres. Ens quedarà el seu exemple, i serà responsabilitat nostra impedir que el seu combat desaparegui de la nostra memòria, dels nostres pensaments. I jo no vull que això passi. Per això, em comprometo personalment a assegurar la salvaguarda i la difusió de l’arxiu documental que han deixat, confiadament, a les nostres mans. Han volgut que el guardin els representants de les sigles que l’any 1981, quan encara cap polític parlava de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil, els van donar molt menys del que amb tota seguretat mereixien, la UGT de Catalunya.
El combat continua.
Salut camarades.
