De la crisi grega se’n faran moltes lectures i se n’extrauran moltes conclusions. Jo en trec la meva. I no la centro en les conseqüències econòmiques per al país hel·lè, ni tan sols en la crítica, a hores d’ara una mica fàcil i gastada, sobre com els poderosos d’Europa imposen les seves decisions als estats del sud. Encara que les dificultats per resoldre els conflictes en el si de la Unió tenen a veure amb la manca de mecanismes nous i més democràtics que combinin els requeriments dels estats membres amb l’acció de les institucions comunitàries, i a la vegada assegurin la participació dels ciutadans, no és aquest el principal problema. I no li resto importància. En realitat, i reciclant aquella frase del president nord-americà, Bill Clinton, és la lluita de classes, estúpid. Però ja hi arribarem.
Considero que el problema en el si de la Unió és la manca d’alternatives en el model de construcció política d’Europa. Ras i curt, la socialdemocràcia tradicional ha perdut esma i fins i tot visibilitat en aquesta Europa que lluita per sobreviure com a projecte. Bloquejada entre la lògica financera que fan imperar els països del centre i el nord de la Unió i els nous moviments sociopolítics bàsicament instal·lats al sud, no és capaç de canalitzar el descontentament social i oferir una alternativa al dictat dels mercats.
I això, deixeu-me dir que és terrible. I no per una qüestió de supervivència d’uns partits o una ideologia. Sinó perquè la seva incompareixença amb perfil i projecte nítidament propis deixa Europa als peus dels cavalls. Sense alternatives, la ciutadania només pot que conformar-se amb aquesta sort de pensament únic que ens volen imposar com a inevitable, irrebutjable i inalterable des de la troica, o bé activar el seu descontentament donant suport cada vegada més a opcions que han agafat la bandera de l’antieuropeisme, i que en massa casos responen a ideologies totalitàries indissimuladament amagades al darrere de discursos d’exacerbació nacional, com és el cas del Front Nacional francès de Marine Le Pen.
Preocupant, tot plegat. I és en aquest context que el sindicalisme europeu ha de fer de manera urgent un pas endavant. I ho ha de fer en tres direccions. La primera, en el sentit de convertir-se realment en moviment social d’abast transnacional que operi com a força de confrontació real davant la imposició del model neoliberal a Europa. Una força que sigui molt més que la veu qualificada dels treballadors i passi a ser un factor de resistència davant els mercats i font d’inspiració en la construcció de l’Europa social.
El sindicalisme de classe s’ha de convertir, i aquesta és la segona direcció, en un veritable pont entre aquesta socialdemocràcia sense iniciativa i els moviments socials que responen amb el que tenen al sistema que els ignora, els empobreix i els arrabassa les esperances. I no amb la voluntat de regenerar la socialdemocràcia europea ni d’apaivagar l’efervescència anticapitalista, sinó per definir un nou espai polític que ofereixi una alternativa tangible i transitable a la que avui encarnen les institucions europees segrestades pel sistema financer.
I finalment, un pas en la línia d’identificar sense embuts que allò que avui s’està produint al vell continent no és altra cosa que un capítol més de la lluita de classes. Semblaria, si ens deixem emportar pels discursos grandiloqüents dels que defensen les sobiranies estatals, que el combat és entre les democràcies nacionals i una Europa burocràtica i sense ànima que actua com un autòmat programat pels interessos econòmics. No és ni tan sols la batussa per l’administració dels recursos entre els poderosos del nord i els depauperats països del sud. En realitat, és la vella lluita de classes en un format globalitzat. Les regles ja no són les legislacions locals i, per tant, el marc d’anàlisi i d’actuació dels treballadors i les seves organitzacions ha de canviar. Sempre ho hem dit, però la crisi grega ha demostrat una vegada més que no som capaços de superar la fase del discurs teòric. No hi ha hagut cap moviment sòlid arreu d’Europa en defensa dels treballadors i les treballadores grecs. I no podem esperar que això passi si el sindicalisme de classe europeu no es converteix en el seu motor.
És la nostra embranzida per crear l’aliança entre la socialdemocràcia i els moviments socials i polítics emergents, que ja comencen a tocar poder institucional, l’única acció possible per salvar el projecte de la Unió. De nosaltres depèn la possibilitat de construir l’alternativa. De tornar a equilibrar les forces en el vell i renovat combat de classes socials.
