Europa i una bona part del món viu pendent de les negociacions entre Brussel·les i Grècia. Després de la lliçó de dignitat democràtica que ens van regalar diumenge les ciutadanes i els ciutadans grecs ara toca esperar –no gaire- per veure com acaba aquest petit combat entre la lògica dels mercats financers i la legitimitat democràtica d’un poble que s’ha expressat amb claredat.
No obstant això, la resposta del poble grec ha posat en evidència la qüestió de la presa de decisió en el si de la Unió Europea. Fins a quin punt és raonable que Alemanya o les economies del nord imposin les seves condicions a través de les institucions europees a on el seu pes polític és enorme? I per altra banda, fins a quin punt la celebració d’un referèndum per part d’un membre del club pot decidir qüestions que, si bé formen part de l’àmbit de la seva sobirania, afecten el conjunt dels socis? Caldria que extraguessin alguna conclusió pràctica de la crisi grega, i és que la Unió Europea necessita mecanismes de resolució de conflictes que comprometin el conjunt de països que en formen part i a la vegada estiguin dotats de la màxima legitimitat democràtica. És necessari trobar un equilibri eficient entre el pes dels estats i l’espai comunitari com a mecanisme de presa de decisions. Un equilibri que eviti el perjudici del conjunt de les economies ara íntimament interrelacionades. Un equilibri, en definitiva, que aïlli la possibilitat del col·lapse del projecte europeu en mans dels interessos estatals i el protegeixi de l’imperi dels països més forts.
Tot plegat, per tant, és molt més que una negociació al voltant d’un tercer rescat per al país hel·lè i molt més que un debat sobre si Grècia abandona l’euro o no. Això és molt important. Moltíssim. El substancial, però, és comprovar si la tot poderosa troica formada pel Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea guanya per golejada i imposa el seu model, o si, al contrari, assistim a una sort d’empat que permet mantenir les esperances en la construcció d’una Europa, democràtica, cohesionada i pensada des de i per als ciutadans.
La qüestió no va de resultats econòmics o de la tranquil·litat dels creditors financers de Grècia. Que també. En realitat, el que està en joc és el concepte i límit de la sobirania en la presa de decisions i el benestar dels ciutadans que formen part d’aquest somni col·lectiu que es diu Unió Europea. És històrica la tensió en el si de la Unió entre els que volien que fos tan sols un espai de transacció econòmica i els que consideraven necessària una construcció política i social que configurés un espai molt més sòlid amb arrels més profundes. Doncs bé, aquesta lluita permanent ha arribat a un capítol transcendent. A un punt d’inflexió que realment marcarà el rumb de la Unió en els pròxims anys. Podria arribar a condicionar fins i tot la viabilitat del projecte europeu, ara en mans d’una elit que està més preocupada en la defensa dels interessos dels més poderosos que no pas en assegurar el prestigi i la utilitat de les institucions comunitàries entre els ciutadans.
Per això, avui que estem tots pendents del que passi a les negociacions amb Grècia, val la pena apel·lar a aquell esperit fundacional que es basava en la creació d’un espai comú, dinàmic econòmicament i cohesionat socialment. Ara més que mai, ambdós eixos han d’anar estretament lligats. Les distàncies entre el sud i el nord d’Europa no haurien de ser insalvables i ningú en el si de la Unió hauria de resignar-se a la idea de les dues velocitats a canvi d’assegurar estabilitat econòmica i financera. Fonamentalment, perquè aquesta última tan sols pot ser garantida en el marc d’una Europa que avança unida en la construcció d’un projecte polític, social i econòmic basat en el benestar social, l’economia productiva i els drets. Perdre Grècia pel camí es convertiria en un pèssim senyal per als qui creiem que una altra Europa és possible i el millor dels símptomes per als qui fa anys que consideren Europa una amenaça per a les sobiranies nacionals.
La negociació entre Brusel·les i Atenes ha de sortir bé. És obligatori que en sortim amb algun ensenyament per al futur i amb deures a fer entre tots. Deures que ens han de fer sortir d’aquest sotrac amb unes institucions comunitàries molt més democràtiques, més enfortides i que assegurin un estàndard de benestar i progrés per al conjunt dels ciutadans europeus.
