Davant d’un conflicte com el que s’ha generat arran del desallotjament i enderrocament del centre social autogestionat de Can Vies, al barri de Sants de Barcelona, un pot decidir posar-s’hi d’un costat o de l’altre, o fins i tot no prendre partit a l’espera que el temps o la policia ho solucioni. I qualsevol de les dues sortides és un error. Hi ha una tercera. I consisteix en evitar maximalismes, prejudicis i aprioris i intentar entendre les causes per tal de construir espais de diàleg i pacte.
Vagi per endavant que els actes de violència radical i de vandalisme no són acceptables. Però no m’espereu per la via de criminalitzar tot allò que planta cara al ‘sistema’ i les seves derivades legals, perquè a més de ser injust i superficial tampoc ens col·loca en el camí d’entendre que Can Vies no deixa de ser un símptoma de la ràbia expressada per una societat abocada a la desesperança i malmesa per la desigualtat, la injustícia, la precarietat laboral i la pobresa creixent. I no hi ha canvis, en vindran més i més forts.
Estic segur que hi ha hagut voluntat de negociar per part dels diferents equips de govern de l’Ajuntament per trobar una sortida viable a l’activitat social que es desenvolupava al centre de Can Vies. Però no hi havia una altra que continuar negociant. El governants, a part d’aplicar la llei, han de tenir prou sensibilitat per interpretar la realitat que viu la societat que representen i administren. I en aquest context de crisi econòmica i crisi de credibilitat institucional, més que mai, han de saber crear les condicions de flexibilitat per al pacte i acceptar l’altra part com és i no com voldrien que fos.
No és bona cosa posar contra les cordes ningú i menys si aquest incorpora una legitimitat –no l’única- derivada d’haver mantingut una activitat alternativa, pacífica, complementària culturalment i socialment integrada en el barri durant gairebé dues dècades. Era previsible que aquells que han donat vida al projecte Can Vies durant tant de temps no es resignessin a veure com una màquina enderrocava tots els seus esforços i les seves il·lusions poques hores després d’haver estat desallojats.
Deixar sense marge els col·lectius que donaven vida a Can Vies, en el fons, ha significat exhaurir el propi marge de l’administració de Barcelona. El conflicte estava servit. Per això, crec que és absolutament imprescindible que l’Ajuntament desplegui tota la seva capacitat de negociació i construeixi les bases per a un acord que serveixi no només per a Can Vies, sinó que sigui d’aplicació a tots els casos de centre autogestionats que hi ha a la ciutat. Perquè els models alternatius d’organització i participació social no són l’enemic. Són part de la diversitat que una ciutat complexa i dinàmica com Barcelona genera.
El diàleg és el camí i el pacte la solució. Ni els veïns de Sants ni els d’enlloc poden assumir que aquesta situació de violència es mantingui molt més ni tampoc més policia empaitant manifestants pels carrers faran que els aldarulls acabin esdevenint l’excusa que necessiten els ideòlegs de la injustificable llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa.
