Milers de persones sense feina equivalen a milers d’històries personals i projectes vitals aturats, una realitat esfereïdora que s’amaga darrera de la fredor dels números. Persones que esperen de les administracions i de les institucions respostes que els ajudin a trobar una sortida al problema de l’atur.
En lloc d’això, veuen com les Administracions simplement actuen com a notaris, donant fe de les xifres de pujada (inadmissible) i baixada (minsa) de la desocupació al nostre país. Veuen com s’intenta plantejar l’atur com un problema individual per a eludir la responsabilitat dels poders públics en la cerca de solucions col·lectives al problema de l’atur.
Des d’aquesta individualització del problema, qui ha perdut la feina és perquè no ha sabut mantenir la que tenia, no està prou preparat o no ha sigut prou emprenedor. Per tant, un cop superi la vergonya que representa perdre la feina, la solució passarà per corregir la seva actitud: s’haurà de formar més i millor, s’haurà de convertir en emprenedor o haurà emigrar en busca d’oportunitats. Com que es tracta d’un problema individual, no calen politiques públiques que millorin les oportunitats de les persones o que els ajudin en aquesta situació de necessitat.
Les politiques actives, dirigides a ajudar en la recerca de feina i a millorar les oportunitats de les persones aturades es retallen. La formació per a aturats continua funcionant amb unes normes encotillades que la fan poc útil i poc accessible, no dóna resposta a la diversitat de perfils i no permet que les persones aturades hi puguin accedir quan perden la feina, sinó que han d’esperar a què s’obri la convocatòria corresponent.
Els joves, poc o molt formats, són un dels col·lectius amb més dificultats per trobar el seu encaix al mercat laboral, i molts es veuen obligats a emigrar. No són els únics, també els no tan joves estan buscant sortides professionals a l’estranger. Però també hi ha gent que no pot permetre’s ni tan sols emigrar, perquè no ha pogut accedir a l’aprenentatge de llengües, ni disposa dels diners necessaris per fer front a les despeses del viatge i per mantenir-se mentre troba feina al país de destí. O perquè la seva edat i les càrregues familiars no li permeten iniciar l’aventura de marxar, deixant darrera família i hipoteca.
L’atur no és un problema de les persones que el pateixen, és un problema de tots i hem d’exigir una sortida col·lectiva a aquestes situacions. Cal deixar de banda les politiques d’austeritat i les mesures que només retallen drets i faciliten la destrucció d’ocupació, com les reformes laborals. Cal una aposta ferma per la reactivació econòmica, essent capaços de trobar noves fórmules, de repensar la distribució del treball, d’apostar per aquells sectors emergents, però també per aquells sectors que generen ocupació difícilment deslocalitzable, com pot ser l’atenció a les persones.
És imprescindible adonar-se que l’atur està portant al límit la cohesió social, que les xarxes familiars estan cobrint les mancances de l’Estat de Benestar i que aquesta situació mantinguda en el temps genera conflictes. El nostre país no pot permetre’s veure com la societat es trenca per la seva part més feble: les persones.
