La gestació dels canvis sol ser un procés lent i de vegades incert. I molt més quan les esperances dipositades en la nova etapa que s’ha d’obrir són tan elevades com el patiment que les classes populars han hagut de sofrir després de tots aquests anys de duríssima crisi econòmica. Sembla que el punt d’inflexió s’ha produït i que totes les lluites que hem viscut als carrers de les nostres ciutats i als centres de treball han començat a donar els seus fruits. Gairebé diríem que ho tenim a tocar dels dits.
No obstant això, les forces polítiques, econòmiques i financeres que representen l’statu quo de la reforma laboral, de la privatització dels serveis públic i de les retallades socials són encara potents i no ens posaran fàcil qualsevol avenç que ens permeti albirar la recuperació dels drets perduts, l’enfortiment del model d’Estat del Benestar i la sortida digna i justa de la crisi, ara que es comencen a identificar els primers símptomes de recuperació econòmica.
Per això cal persistir mantenint vives les lluites que hem dut a terme al llarg d’aquests anys, però sobretot cal ser intel·ligents per ser capaços d’aprofitar les oportunitats que la situació política i l’afebliment de la dreta neoliberal ens brinden. És necessari optimitzar les opcions que s’obren a l’Estat espanyol i que es deriven de la necessitat de construir una aritmètica parlamentària que sostingui un nou govern que ja sabem a hores d’ara que estarà obligat a acordar lleis, a revisar plantejaments polítics i a obrir joc als actors econòmics i sobretot socials si vol mantenir la mínima estabilitat. I això vol dir que de cop podem aprofitar l’obligació de pacte per introduir reformes, derogacions i també noves formes de fer i entendre l’acció política. Serà necessari incorporar de nou la sensibilitat social i l’empatia amb els que més han patit les polítiques d’austeritat que ens va imposar la Troika amb l’aplaudiment entusiasta dels governs de dretes a Espanya.
Però, com deia, els canvis sovint vénen associats a incerteses que en alguns casos resulten insostenibles. Després de tres mesos sense govern, Catalunya necessita recuperar la normalitat institucional que, més enllà de fulls de ruta i processos de desconnexió, afronti amb un govern el més sòlid i estable possible els reptes socials i econòmics que continuen plenament vigents al nostre país. L’agenda nacional no pot sepultar les prioritats socials. Ni l’atur ni l’exclusió social han deixat d’existir i, per tant, necessiten solucions. Solucions que pateixen enormement la interinitat decretada pel debat estrictament nacional i la manca d’acord per la investidura d’un president de la Generalitat i la designació d’un govern que agafi les regnes de la situació i ofereixi respostes.
Per tant, tot i els signes d’esperança que el cicle electoral d’aquest 2015 ha manifestat, no podem baixar la guàrdia, ni per pensar que el canvi s’ha assolit ni per desistir del canvi per causa de les incerteses que encara emboiren el camí. Hem de mantenir la tensió a través de les nostres propostes i les nostres mobilitzacions i ser capaços de catalitzar tota l’esperança covada durant aquests anys de patiment per transformar-la en propostes tangibles que converteixin el 2016 en l’any en què vàrem començar a recuperar drets socials i laborals, llibertats civils i en què la incipient recuperació econòmica va beneficiar de manera principal aquells que més la van patir. L’any en què vàrem començar a posar barreres a l’atur i ho vàrem fer creant ocupació de qualitat i amb drets, amb salaris dignes i contractes estables.
(Visited 5 times, 1 visits today)
