Acabem de deixar enrere l’any 2015. Un altre veritable annus horribilis. Potser un més en aquests quatre anys de govern del Partit Popular. Potser un més d’aquesta llarga i grisa crisi que ens ha fet patir tant. Però també l’any en què es va obrir un nou territori d’oportunitats fruit d’un cicle electoral que si bé no esvaeix incerteses, també obliga al pacte entre partits, i sobretot, als partits progressistes.
Cas a part és Catalunya. Si res no ho impedeix estem abocats a unes noves eleccions al mes de març. I, per tant, mantindrem un govern en funcions durant uns mesos. Un temps en què s’ha de continuar governant i en què es poden prendre algunes decisions. I una d’elles ha de ser l’aplicació del Pla de Xoc xifrat en 270 milions d’euros al servei de les emergències socials, tal com va ser dissenyat i plantejat en les negociacions entre JxS i la CUP. El no acord no hauria d’invalidar la seva aprovació i aplicació en el marc d’un govern lògicament limitat per la seva condició interina fins a la celebració de noves eleccions previsiblement al març.
En el cas de l’Estat, vull expressar l’obligació moral dels partits d’esquerra per arribar a un govern de progrés que desplaci al Partit Popular i les seves nefastes polítiques del Palacio de la Moncloa. Han perdut la majoria absoluta i per tant la seva capacitat d’imposar reformes laborals, rebaixes de pensions, retallades socials y atacs a les llibertats i els drets personals. És exigible, per tant, que el PSOE i Podemos, principalment, explorin totes les vies possibles per produir el canvi polític que l’estat i els ciutadans necessitem.
Al Congrés hi haurà una majoria parlamentària que, si volen els diputats progressistes, els permetrà impulsar la proposta de la UGT de Catalunya de “Garantia +55” per construir un pont a la jubilació d’aquelles persones aturades majors de 55 anys que després d’una vida cotitzada la crisi els va expulsar del mercat de treball sense gaires opcions de retorn. Una majoria per desmuntar les reformes laborals a base de proposicions de llei que impulsin i enforteixin el paper de la negociació col·lectiva, que retorni a l’administració la capacitat d’aprovar o no expedients de regulació d’ocupació. O que obligui les empreses de serveis integrals a aplicar el conveni de sector i no el propi d’empresa.
Només són exemples o obligacions i prioritats que la política espanyola ha d’explorar si realment volem apuntalar la sortida de la crisi econòmica. Podem transformar la negror dels anys que ens han precedit en esperança i oportunitats en aquest 2016. Ho farem possible perquè fer el contrari no tindria cap justificació possible i per molt que la cerquessin no la trobaríem ni ens la creuríem.
