El model d’immersió lingüística al nostre país està en perill. L’obsessió dels poderosos i sectors de la política espanyola contra el model d’escola catalana comença a donar els seus fruits. La seva perseverança històrica, en un context de recentralització de l’Estat i unida a una estratègia jurídico-política, ha posat en serioses dificultats ‘legals’ un model d’ensenyament que tots els indicadors demostren tossudament que ha estat un èxit. Un èxit en matèria d’integració social, un èxit en la consolidació de la normalització i l’enfortiment de l’ús de la llengua catalana i, encara que alguns no ho vulguin reconèixer, també un èxit en el coneixement del castellà si el comparem amb els resultats d’altres Comunitats Autònomes.
Tot això està en perill per un antic, profund i irracional anticatalanisme que resideix principalment en les castes de poder que avui en dia, més que mai, hegemonitzen el discurs i les decisions polítiques a l’Estat espanyol. Potser aquests haurien volgut ja des dels anys 70 que Catalunya s’hagués dividit com a societat. Que, com en altres casos, la distància entre castellans i catalans hagués estat evident i, si pogués ser, irrecuperable. S’haurien sentit potser menys amenaçats per la voluntat d’un petit país que no perd la voluntat de convertir el model d’escola i el català en veritables eines d’integració social.
Però no ho entenen. I la prova més evident d’això són les paraules del ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, que en seu parlamentària afirmava que el que pretén la LOMCE és espanyolitzar els escolars catalans. Una absurditat que només pot néixer de la ignorància o bé de la mala fe. En tot cas, el que demostren aquestes afirmacions és que els sectors que se senten representats pel ministre i les seves afirmacions pensen que una de les causes del que passa a Catalunya cal buscar-la en el nostre model educatiu, en especial en el model d’immersió lingüística. Una aberració que no s’aguanta empíricament. És evident, però, que qui busca conspiracions les acaba trobant, encara que se les hagi d’imaginar.
El cas és que de nou ens toca sortir a defensar el nostre model d’escola, el model d’immersió lingüística que van impulsar històricament els partits d’esquerra, PSUC i PSC, que com cap altra representaven els interessos, les esperances i la voluntat de la classe treballadora, sigui quin sigui el seu origen. I ho farem amb totes les nostres energies. I ho farem com fem les coses al nostre país, en aliança amb el conjunt dels moviments socials. Amb la força que dóna la immensa i potent transversalitat que des del carrer defensa els serveis públics, els drets laborals, el dret a decidir i que tanta preocupació genera entre les castes d’un Estat que massa sovint se sent amenaçat.
El 14 de juny, els carrers de Barcelona s’ompliran de ciutadans i ciutadanes, d’ideologies diferents, d’orígens diversos, de llengües maternes diferents, de múltiples organitzacions socials i sindicats, de classes socials diferents per defensar un dels pilars sobre el que descansa la construcció de la unitat civil a Catalunya. S’ompliran per deixar ben clar i dir ben alt que no farem ni un pas enrere en la defensa del model d’escola catalana, perquè TOTS SOM ESCOLA.
