Poques coses m’emprenyen més que assistir a decisions que van contra tota lògica. O si més no, que responen a unes motivacions que no es volen reconèixer i, per tant, s’han de camuflar al darrere d’excuses de mal pagador.
Això és el que em passa amb la decisió de la multinacional francesa Valeo, instal·lada a Martorelles. Ha decidit traslladar planta i plantilla a Saragossa. I ho vol fer tot i que no aporta cap mena de raó econòmica que ho pugui justificar mínimament. M’explico. Els costos de personal no superen el 10% del total després de l’expedient de regulació pactat a canvi de mantenir l’activitat fins al 2019, ampliable al 2024. La majoria de la seva producció es ven a clients ubicats a Catalunya (SEAT-VW i Nissan) i, fins i tot, reconeixen un increment dels seus beneficis del 34% en el primer semestre de 2015.
Tot i aquests arguments, la direcció pretén, tant si com no, que el 2016 a Catalunya no quedi ni rastre de Valeo. Ho sento, però no sóc capaç d’explicar-m’ho racionalment. Són aquestes arbitrarietats que suposen posar en risc molts i molts llocs de treball, les que indignen els treballadors i les treballadores. No pot ser que permanentment se’ls demani sacrificis, fins i tot quan els beneficis de l’empresa creixen, i ara, a sobre, se’ls col·loqui davant la decisió d’haver de fer les maletes i desplaçar-se a Saragossa si és que volen mantenir la feina.
Davant d’això, l’Administració catalana no pot restar passiva. Ha d’activar-se a tots els nivells per parar aquesta indigna, prepotent i profundament lesiva decisió que Valeo pretén dur a terme.
I parlant de l’Administració, el govern central ens ha lliurat en els últims dies una perla en forma de reial decret que s’afegeix a aquesta mena de decisions que són tan difícils d’explicar i d’entendre.
Divendres passat, el govern va publicar al BOE aquest reial decret que teòricament contempla un paquet de mesures encaminades a alleugerir l’espoli que han patit els empleats públics en els darrers cinc anys de la crisi econòmica. En cap cas es contempla el retorn de la paga extra. I pitjor encara, quan es tracta dels funcionaris de les administracions autonòmiques, aleshores especifica que caldrà obrir un procés de negociació per tal d’aplicar aquestes mesures en funció de la voluntat política i de les possibilitats econòmiques de cadascuna.
Dit d’una altra manera, el govern central es va sentir plenament competent en el seu moment per imposar retallades salarials al conjunt d’empleats públics de totes les administracions. Però a l’hora de retornar les pèrdues ja ho deixa en mans de la voluntat i les possibilitats de cada govern autonòmic i cada administració local. Tot un prodigi de coherència.
I sempre els perjudicats són els treballadors i les treballadores que veuen com l’arbitrarietat i el menysteniment pels nostres drets s’ha instal·lat en les taules i els despatxos on es prenen decisions que afecten, i molt, les seves vides. Que no es pensin, però, que aquestes decisions no tindran resposta. Ni els treballadors de Valeo ni els de les administracions es pensen resignar. Ens hi juguem massa. Serà més o menys difícil, però al final nosaltres farem que el seny i la coherència que els manca a alguns torni per la via de la pressió i la negociació.