Aquest Acord Interprofessional de Catalunya arriba després de més de 5 anys de paralització de la Negociació Col·lectiva. I arriba amb la voluntat de donar un marc per a la negociació dels convenis i també amb l’objectiu de reactivar les negociacions en el si de les empreses. Sempre hi haurà qui digui que l’acord no és prou concret o prou favorable o, fins i tot, que no és prou per impulsar acords que provoquin un punt d’inflexió en la Negociació Col·lectiva. No ho comparteixo, perquè el que fa realment és assentar les bases per a què es produeixi aquest viratge en les relacions laborals, després de comprovar els efectes nefastos que la Reforma Laboral que va imposar el Partit Popular el 2012 ha tingut sobre l’ocupació, el teixit productiu i el conjunt de l’economia.
I aquestes bases a les que em refereixo s’assenten sobre el reconeixement per part de la patronal que els beneficis derivats de l’increment de productivitat i de la millora de la competitivitat s’han de repartir afavorint l’increment salarial en la mesura que també estimularan el consum i ajudaran a reactivar la demanda interna com a factor imprescindible per a reactivar l’economia.
En aquest mateix sentit, el propi acord incideix en la lluita contra la bretxa salarial entre homes i dones com un dels factors de desigualtat en el mercat de treball i contempla la recuperació del plans d’igualtat en el si de les empreses, tal com recomana la Fundació Maria Aurèlia Capmany a través dels seus informes periòdics.
En el terreny de la Formació Professional, un dels elements centrals de l’Acord posa damunt la taula la necessitat d’abordar des de la Negociació Col·lectiva la incorporació de la Formació Professional Dual i que la seva aplicació formi part dels elements de control a través dels convenis. No podem deixar que es converteixi en una formació elitista i d’accés exclusiu als directius com es desprèn de la Reforma de la Formació Professional del govern.
Un dels elements que destaquen principalment els mitjans de comunicació és el de la flexibilitat. En realitat, el que fa aquest acord es portar la flexibilitat a l’àmbit de la negociació col·lectiva per convertir-la en un element de pacte i no de desregulació com està passant en l’actualitat gràcies a la Reforma Laboral del Partit Popular. Volem flexibilitat negociada i acordada com a única manera d’aconseguir fer viable la conciliació de la vida laboral amb la vida personal.
El sindicalisme de classe ha estat especialment bel·ligerant amb la desaparició de la ultractivitat dels convenis. Ho hem lluitat al carrer i als tribunals amb èxit notable. Fins al punt que aquest acord implica un avenç considerable en aquesta matèria ja que els empresaris s’avenen a negociar clàusules de pròrroga dels convenis i, per tant, renunciant al dret que els dóna la reforma laboral en el sentit de la no aplicació de les condicions de conveni més enllà de la finalització de la seva vigència.
I finalment, vull destacar un aspecte substancial de l’AIC com és el de l’observació obligatòria dels convenis col·lectius en els concursos públics d’obres i serveis. D’aquesta manera l’administració pública deixarà de ser un factor de precarització de les condicions de treball, al contrari, esdevindrà un actor principal a l’hora de frenar aquesta subhasta salarial en que s’ha convertit el mercat de treball al nostre país.