Adéu a Pasqual Maragall

El president Maragall no tornarà a encapçalar la llista del PSC. I reconec que tot i que era una possibilitat clara i declarada, en saber la notícia no he pogut deixar de pensar que amb ell acaba una etapa important de la política catalana. Sens dubte, Pasqual Maragall ha estat un polític rar; per alguns, incòmode, i per altres, estimulant. Un personatge heterodox i avançat, amb una visió de futur poc comú, que en massa ocasions havia de frenar quan se n’adonava que ens el miràvem des de lluny perquè era difícil seguir-lo. Insatisfet compulsiu. Persona honesta i d’ideals. Descarat. De tracte imprevisible. Home de resultats. Un outsider al front d’un partit dels clàssics. Convençut dels seus arguments i capaç de posar-los cap per avall tot d’una si s’havia d’afrontar una situació nova. Més enllà dels Jocs Olímpics del 92 o de l’Estatut de 2006, o de les anades i tornades als Estats Units o a Roma, un apassionat per Catalunya i pel seu progrés social i econòmic. Pasqual Maragall ha estat la vitalitat extrema i també la desorientació després de la desil·lusió. El seny i la rauxa condensades. Amb la seva retirada de la primera línia no deixa ni orfes ni hereus. Amb la seva decisió no abandona l’escena, simplement es transforma com l’energia per anar a fer petar allà on calguin grans dosis d’imaginació, empenta i coratge davant la dificultat i l’impredictible. Allà serà on el trobarem, no en tinc cap dubte. Deixarà aquesta trinxera i haurà estat com el llegat de l’últim dels posseïdors de la capacitat de representació i interpretació d’una societat complexa, més enllà del que digui la demoscòpia. Marxa l’últim d’una generació molt especial. Ara obrim un nou panorama. Les eleccions previstes per a la tardor donaran pas a una etapa diferent, amb nous actors. Estarem atents.