En el Blog

A qui interessa que s’ataqui el rei?

És ben curiós, però, no he sentit encara cap reflexió que abordi qui és realment que està interessat que el rei i la monarquia formin part de l’agitació política en aquesta Espanya que ja està fent els preparatius per la celebració de les eleccions generals.

De cop i volta, la figura del rei ha ocupat l’escenari i els focus l’apunten amb una intensitat inusual. Insisteixo. És ben curiós que la família reial, que ha sabut quedar al marge de les càmeres en aquest país de famosos i “famosillos” es trobi, justament ara, al mig de la baralla política, com sempre, sobre si es trenca o no Espanya.

I tots aquests dies que dura la polèmica, no puc deixar de pensar com n’és d’estrany aquest país. Som dels últims cinc minuts. Sense importar-nos gens ni mica tot el temps passat, sense tenir en compte ni per un moment l’experiència viscuda. Em refereixo a aquests 29 anys de recorregut constitucional. La figura del rei Joan Carles és de les poques coses que han resultat indemnes després de tots aquests anys. Si bé al principi era feble, el seu perfil institucional ha anat creixent fins a esdevenir un dels principals actius de la nostra democràcia. I no és poc el mèrit que té en un país més aviat descregut i iconoclasta. Alguns diuen que la figura del monarca creix després del seu paper decisiu durant el desgraciat intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981. Segur que és cert. Però, on jo l’he vist créixer ha estat entre la gent. No puc més que recordar les visites del rei Joan Carles als centres de treball de l’Alstom i de la Nissan. La gent se li acostava com si el coneguessin de tota la vida i la reacció del rei confirmava encara més aquest sentiment. Les breus i intenses converses que va mantenir amb els treballadors i les treballadores demostraven una inusual capacitat d’implicació amb la gent, d’aproximació a la realitat i, des d’algun punt de vista, de plaer poc dissimulat en el fet de representar aquell personal vestit amb la granota de la feina i amb les mans plenes de greix.

Per això em costa d’entendre la utilitat d’aquest fals debat sobre la monarquia si no és que, un cop més se’m confirma, que en aquesta Espanya caïnita de nacionalistes espanyols exacerbats i nacionalistes perifèrics alterats; en aquesta Espanya que s’alarma de tot, mentre se’n riu de tot plegat; en aquest país tant capaç del millor i del pitjor, ara ja no podem deixar viu ni allò que no ens ha fallat durant gairebé tres dècades.

Em demano si els que cremen la imatge del rei saben realment a qui estan fent el joc. Els demano, si són independentistes, si la corona ha suposat en cap moment el més mínim retrocés per a la voluntat dels catalans i les catalanes de progressar individualment a l’hora que també ho fèiem de forma col·lectiva, des del nostre propi sentiment de país. I demano a la justícia espanyola si aquesta vaga de zel contra els que escridassen el rei serveix per defensar la institució o l’arrossega encara més pel terra. O és que nega algú que la notorietat de la mínimament segrestada portada de El Jueves sobre els hereus va esdevenir l’altaveu mundial d’una broma potser de mal gust?

Ara passa exactament el mateix, la protesta d’una minoria s’ha convertit per voluntat dels que porten tot el dia la monarquia a la boca, i Espanya a la butxaca, en una acció que per si sola aplega l’atenció de la premsa. Ja tenim la crisi institucional servida. I la dreta, que ha estat abans falangista que aristòcrata, no desaprofita l’ocasió per sumar un element més en la seva estratègia d’agitació i alarmisme. Aquesta dreta, que acaba d’etzibar un bon cop al Tribunal Constitucional, ficant-lo de ple a la plaça de toros, ara vol ficar-hi també una de les poques institucions que encara gaudeixen de prestigi intacte i han sabut administrar una certa serenor en aquesta Espanya tan trencadissa. No ens equivoquem, la monarquia no és el problema, tan sols i de moment, un terreny de joc més on s’han citat els extremismes. Tots els interessats a decidir per nosaltres l’ordre de les nostres prioritats i el nom de les nostres preocupacions.

Per cert, sóc un republicà convençut. Tan convençut del que sóc com del que suposa el rei Joan Carles per a l’estabilitat institucional i el progrés social del país.

(Visited 2 times, 1 visits today)

Comparte ...

Suscríbete al blog

Introduce tu correo electrónico para suscribirte a este blog y recibir notificaciones de nuevas entradas.

Política de Privacidad RGPD
313,497 Suscriptores

Más temas ...

No matar al mensajero

Un periodista debe buscar la información allí donde sea necesario y muchos de los mejores ejemplos del periodismo de investigación

Leer +
Share