La lluita per la llibertat i els drets està plena de conflictes que han desbordat les costures del marc legal del moment, plena de lluitadors que han assumit greus conseqüències en la defensa d’uns ideals dels quals ens hem beneficiat tots avui en dia.
Cada moment històric és diferent però tots guarden una certa semblança i no és una altra que la de comprovar com les societats avancen, els llibertats es guanyen i els canvis es produeixen perquè individualment i col·lectiva decidim enfrontar-nos a la realitat per transformar-la des del plantejament d’alternatives que després d’un combat constant acaben prenen forma legal i legitimitat democràtica en molts casos.
És per això, que crec que la valenta sentència de l’Audiència Nacional que absol els joves que van intervenir en els fets del Parlament no deixa de ser una notable victòria judicial en aquests moments de regressió dels drets fonamentals. I no cal més que analitzar les intencions del Govern del Partido Popular amb la llei de seguretat ciutadana, o amb l’intent de dificultar el dret de vaga i criminalitzar els vaguistes per comprovar que aquesta és la situació.
No tenia cap sentit demanar condemnes de 3 i 5 anys de presó per a ningú per aquests fets. Per això, crec que no fa bé el Parlament ni el Govern recorrent la sentència. Aquells joves van ser el protagonistes, juntament amb molta més gent que conformen els moviments socials, d’una explosió de ràbia contra les retallades socials i, el que és encara pitjor, subjectes com el conjunt de la societat d’un engany electoral, perquè el programa del partit del Govern res no deia del que després van fer.
Aquests joves van exigir el dret a decidir de la ciutadania que reclama coherència entre el que es promet en una campanya electoral i el que es fa des del govern. I també que la ciutadania tingui mecanismes per recuperar la capacitat de decisió democràtica quan aquest contracte és trencat pels governs.
Encara que alguns no ho entenguin, les lluites que desenvolupen alguns aquí i ara es veuran sota una altra llum en uns anys. Tot i que l’expressió del conflicte sigui moltes vegades colpidora i s’entestin en rebutjar-la des de l’establishment, les organitzacions que vénen de llarga tradició democràtica han de saber que la canalització de la indignació i la insatisfacció, si no troba encaix a través de la política i les institucions democràtiques, troba els seus propis camins.
Aquesta és la humilitat i la generositat que demano al Parlament de Catalunya i al propi Govern de la Generalitat. Humilitat per assumir errors propis també en la previsió dels esdeveniments i després en la preparació del dispositiu necessari per a protegir l’accés dels diputats al Parlament i generositat per no recórrer una sentència que absol uns joves que van assumir afrontar un conflicte en defensa d’uns valors que, ningú no ho pot dubtar, avui es troben en situació de risc. I em refereixo a la qualitat i, per tant, la vigència i la utilitat del nostre sistema democràtic, a un model social assolit després de llargues lluites i, sobretot, al dret a mirar al futur amb esperança.
