Article d’opinió publicat a El Periódico (dilluns 20 de març).
A Catalunya no oneja la bandera espanyola, els jubilats andalusos no cobraran la pensió per culpa de l’Estatut i, per si no fos prou, ETA mana al tripartit.
Aquests són alguns dels bacteris que deixaven anar sense vergonya unes senyores molt ben vestides en un carrer de Sevilla per aconseguir que els vianants signessin en suport de la famosa pregunta del PP sobre la nació i la igualtat. És curiós l’interès que demostren ara per la igualtat, tenint en compte com van desaprofitar els seus vuit anys de govern. Per exemple, en forma d’increment de les pensions, de més escoles i hospitals, d’infraestructures viàries… La despesa social va caure durant el mandat d’Aznar un 2,4% respecte al PIB, és a dir, aproximadament 18.000 milions d’euros. Un dineral que podria haver servit per afavorir la igualtat entre tots els espanyols.
Perquè a totes les comunitats hi ha rics i pobres, i han d’administrar recursos suficients per reduir la distància entre els uns i els altres. A Catalunya, sense anar més lluny, 30.000 infants reben classes en barracons per manca d’instal.lacions dignes. Per això fa falta un nou Estatut amb un millor finançament, per garantir que l’estat de benestar sigui accessible per a tothom.
Sentint, però, la cridòria insolent d’aquests nouvinguts a la reivindicació de pancarta i carrer, sembla com si aquesta oposició no tingués passat. I en realitat és tan fosc com el futur que ens han transmès des del circ mediàtic de la seva convenció. El seu patriotisme és de boca ampla i via estreta. És hora d’obrir pas a un patriotisme nou basat en la consecució de nous drets civils i en la consolidació d’un fort estat de benestar, i és per això que ens hem d’esforçar a desfer l’estratègia que vol rescriure la història. Que sembli que Aznar no va negociar amb ETA; que el decret que retallava la prestació d’atur a desocupats i la vaga general del 20-J mai no van existir; el mateix que va succeir durant l’intent de manipulació informativa després de la tragèdia de l’11 de març de l’any 2004. Des del govern o bé des del carrer continuen jugant perillosament a la crispació i són especialistes a crear problemes i a aparèixer com la solució. Contra la demagògia cal interposar la força dels fets. I aquests són contundents.
