El president del Govern ha remodelat, a la fi, el seu gabinet de consellers. I una vegada més ha quedat demostrada aquella dita, que el president reitera de tant en tant, que a Catalunya falta reforçar la cultura de la coalició. Em permeto afegir a aquesta afirmació que cal reforçar la coalició dels partits i la cohesió interna dels mateixos. Veurem com va aquest difícil camí. Per cert, un camí que transitarà amb una dona menys al Govern i, perdó per la maldat, amb cap cognom no català. Ni el de la consellera d’Ensenyament, que encara que no ho sembli és segurament d’origen valencià.
En tot cas, la crisi de Govern és un fet. N’hi haurà que els agradarà més o menys, n’hi haurà que faran unes càbales o altres. Seran exercicis particulars i segurament respondran també a interessos particulars. A mi, se’m fa difícil avui mantenir l’objectivitat política necessària. La substitució del conseller de Treball i Indústria, el meu amic i company, Josep M. Rañé em toca de prop. No tant pel seu relleu sinó pel que ell mateix ha representat. L’amistat que ens uneix, les sanes complicitats que al llarg de 20 anys -i ara amb ell en el Govern- hem generat, han estat especialment productives. I que ningú pensi que té a veure amb la relació estricta d’en Rañé amb la UGT de Catalunya. Ni molt menys. L’encara conseller de Treball i Indústria ha estat un polític de qualitat, que ha sabut conciliar interessos diversos i moltes vegades contraposats. El seu ampli coneixement del món del treball significava un alt valor afegit que facilitava l’entesa, en ocasions amb una sola mirada. I estic segur que aquesta reflexió és compartida per Comissions Obreres i pel seu secretari general, Joan Coscubiela. És més, tinc el convenciment que la comparteix la principal organització patronal de Catalunya i el seu president, Joan Rosell.
Sense cap mena de dubte, hi haurà un abans i un després amb el Govern de la Generalitat en matèria de relacions laborals. I no ho dic amb la voluntat d’anunciar un futur complex o conflictiu. Ho dic, senzillament, perquè Pasqual Maragall, amb aquesta decisió legítima, ha assumit també deixar de comptar -almenys en el propi consell executiu- amb un polític de tarannà conciliador, expert en la difícil matèria laboral, que comprenia el sindicalisme, amb qui molts i moltes treballadors i treballadors sentien la identificació de la proximitat. Una persona avalada per la seva trajectòria política i també sindical.
Espero que aquesta remodelació serveixi per reforçar el Govern. Fa falta.
