El govern de Mariano Rajoy ha decidit que els pressupostos per al 2015 que ha presentat al Congrés dels Diputats són el primer anunci de la campanya electoral de les generals de l’any vinent. Pura propaganda. Si no és des d’aquest punt de vista, no s’entén aquest assaig pressupostari tan allunyat de la realitat que estem vivint els ciutadans, tan basat en unes previsions econòmiques més que dubtoses ara que la Unió Europea fa mans i mànigues per intentar evitar una tercera recessió. Absolutament centrat en formular un pla d’inversions que no es realitzaran, i que tan sols busca l’aplaudiment d’algunes regions a on el Partido Popular pretén atrinxerar-se per afrontar el difícil camí que l’espera aquest any abans de la data electoral.
Els pressupostos consoliden un increment dels ingressos fiscals de mig punt. Compatibilitzada amb una rebaixa de l’IRPF. El que significa que la pressió fiscal en aquest país continuarà mal repartida, basada en els impostos indirectes que penalitzen el consum independentment de la renda. Per tant, la classe mitjana i les famílies més humils continuaran suportant el pes de la crisi, sense que el seu esforç tributari obtingui cap mena de compensació en forma d’inversió intensiva en la millora dels serveis públics ni de cobertura social. Montoro, en definitiva, presenta un projecte de pressupostos que consoliden la desigualat i prioritzen un model econòmic que no incentiva la demanda interna, la reactivació econòmica ni la lluita contra l’atur.
Tema a part és l’evident maltracte a Catalunya en matèria d’inversions i infraestructures. Déu ser que la donen per perduda, però és més que significativa la rebaixa en aquest capítol. Injust i antieconòmic. Injust, d’una banda, perquè les necessitat de Catalunya són evidents i haurien de prioritzar-se per davant de les dubtosament realitzables inversions en la xarxa d’alta velocitat a Espanya. I antieconòmic, perquè perjudica el conjunt de l’economia espanyola en la mesura que perjudica el seu principal motor econòmic, i no gaudeix de les eines ni el recursos per seguir estirant de les exportacions i generant riquesa.
I per acabar-ho d’adobar, l’estil. Aquest reconsagrat estil prepotent no és de rebut. No és només el maltracte, la injustícia o la propaganda electoral. És aquest to tan innecessàriament xulesc que deixa anar el ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro. El seu menysteniment per les opinions contràries, la seva burla constant i el seu menyspreu permanent voregen el ridícul més esperpèntic. Ni ens mereixem aquests pressupostos ni ens mereixen que ens tractin d’aquesta manera. Ja és prou dur comprovar la insensibilitat del govern amb els més desafavorits, assistir a aquest desproporcionat acte de cinisme en les inversions territorials i presenciar tanta ostentació absurda i antieconòmica. No volem, a sobre, que ens tractin de tontos. No cola.
