Des de fa dos dies que no he parat de donar-li voltes a l’entrevista que l’economista Xavier Sala i Martin va fer al candidat socialista, José Montilla, a La Vanguardia. He dubtat molt sobre la conveniència d’entrar en el terreny polític electoral arran d’aquesta entrevista. Al final, però, no ho he pogut resistir. Diré el que penso encara que a algú no se li posi bé. Aquí va.
D’entrada, trobo un encert de La Vanguardia cercar una persona fora de l’àmbit estrictament periodístic, encara que no de l’opinió publicada, per tal de realitzar una ronda d’entrevistes als candidats des d’un altre angle, des d’una altra perspectiva. És més, l’elecció de Xavier Sala i Martín, tot i la seva declarada tendència ideològica i política, assegurava l’interès i també l’espectacle. Res a dir.
Ara bé, una cosa és que en Xavier Sala i Martin, exercint d’infant terrible, aconsegueixi descol·locar propis i aliens amb un formulari inquietant, agosarat i una mica insolent, i una altra cosa molt diferent és crear un clima de tensió personal que deixi un polític, Montilla o qualsevol altre, sense més sortida que la humiliació o l’abdicació. No se’n treu res de profit.
Les respostes poden ser demagògiques –cada polític sap el risc que vol o pot córrer- però les preguntes han de ser formulades des del respecte veritable per la persona. No s’hi val a mantenir l’estètica formal entrevistador-entrevistat, i a la vegada establir un diàleg polític i tendenciós que sentencia d’entrada el protagonista. Això tan sols ho he sentit fer a la COPE.
I que ningú cregui que sóc dels que pensa que s’ha de tractar els polítics amb extrema delicadesa i, fins i tot, amb un respecte poruc. Res més lluny del meu pensament. No obstant això, en llegir l’entrevista de José Montilla i l’endemà la d’Artur Mas, es nota que la duresa emprada amb el primer no és comparable amb la del segon, que tan sols ha de donar resposta a la seva presumpta condició de ‘pijo’ o a la d’haver-se dedicat a estudiar -i tan sols a estudiar- mentre molts altres joves com Montilla corrien davant dels grisos.
Durant l’entrevista amb Montilla, Xavier Sala i Martín deixa ben palesa la seva manca de sintonia amb el candidat socialista i amb el que representa i l’intenta encerclar no des de la voluntat periodística de destacar certs elements del seu perfil, sinó des de la voluntat d’humiliar-lo amb arguments que qualificaré generosament de classistes.
Montilla té el nivell C de català. El nivell C de Cornellà, que encara té més mèrit. I si és qüestió de mèrits, per a mi és evident que la trajectòria de servei públic de Montilla hauria de ser inqüestionablement respectada perquè arriba a ser ministre des d’un taller d’arts gràfiques d’Esplugues i no des del trampolí d’oportunitats que brinda l’accés a les millors escoles, els màsters més selectes i els cercles més influents. No sé si algú s’ha parat a pensar que el seu punt de partida podria deixar encara més en evidència els qui, acumulant dotzenes de títols i mencions, no tenen ni de bon tros la seva trajectòria. Pitjor encara, esmercen tots els seus esforços i dediquen tots els seus coneixements a progressar professionalment i econòmica, sense cap intenció de retornar al conjunt de la societat el que ells han tingut la sort de gaudir per naixement.
