El 20 de juliol ha marcat, sens dubte, un punt i a part en la trajectòria de Josep Montilla. I, per extensió, en la del PSC. Des de la natural distància institucional, però a la vegada des de la proximitat i la implicació personal amb el que és el meu partit, he de reconèixer que el discurs del president de la Generalitat em va tocar. Crec que ens va passar a tots els que vàrem assistir a la cloenda del Congrés del Partit dels Socialistes, també al president Zapatero. Potser a ell el va tocar més que a ningú en l’auditori. Zapatero no va sentir les paraules altisonants de qualsevol altre dirigent territorial socialista amb qualitats per a combinar la lloança subordinant la reivindicació local. Zapatero va poder escoltar… sentir, el missatge serè, despullat de literatura política, cru, lleial però exigent, d’un representant del poble que sap què i a qui defensa. El president del govern de l’Estat va captar –segur que ho va fer – com el silenci contingut i solemne que acompanya els moments trascendentals, es feia fort en el plenari del Congrés. Zapatero va tenir l’oportunitat de comprovar en primera persona la profunditat de les reivindicacions, l’arrelament social d’aquesta exigència d’un tracte financer just, i com la majoria social i política de Catalunya encara està disposada a fer el penúltim esforç que ens pertoqui per trobar l’encaix definitiu amb l’Espanya plural. O la diversa, com es vulgui. Encara que la que més ens agradi soni a Federal.
El discurs de José Montilla va ser triplement efectiu. D’una banda va aconseguir generar empatia molt més enllà de les fronteres polítiques i sociològiques del Partit dels Socialistes de Catalunya. En segon terme, ho va fer connectant amb la millor tradició i el millor estil del catalanisme, és a dir, amb una fantàstica barreja de serietat, normalitat i, coi! perquè no dir-ho, amb un punt d’ironia i acidesa en homenatge republicà i subconscient l’Esquella de la Torratxa o la Campana de Gràcia. I en darrer terme, demostrant sense exageració verbal ni sobreactuacions gestuals, el seu lideratge i la fermesa de la seva determinació en relació a les fites i els reptes que Catalunya ha assumit.
No sé si el president Zapatero ha ampliat els marges amb els que ha plantejat la negociació del model del finançament per a Catalunya. Del què sí n’estic segur és que a hores d’ara té el convenciment que se l’està jugant a Catalunya.
