Recordo quan en Jordi Miralles va tornar a la seva feina de carter al servei públic de Correus. S’havia quedat fora de les llistes al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya- Esquerra Unida i Alternativa. I sense escarafalls, sense fer soroll, va enfundar-se l’uniforme groc i es va posar a repartir cartes cada matí. Això sí, sense deixar per un moment el seu compromís polític, el seu activisme social i la seva vocació de servei a la causa dels treballadors i les treballadores.
Des d’aleshores, però, amb un plus de coherència, de credibilitat i d’honestedat que, malauradament, no sovinteja a la política. Ara que es denuncien les portes giratòries que utilitzen molts polítics per trobar acomodament en consells d’administració i seients ben remunerats en el món de l’empresa privada, encara pren més valor que la porta giratòria d’en Jordi no fos cap altra que la de tornar a la seva feina de carter.
Perdoneu, però no puc deixar de manifestar el meu orgull i el privilegi que per a mi va representar compartir lluites i amistat amb una persona com en Jordi Miralles. Neta i nítidament d’esquerres, arrelat com pocs, i des de sempre al combat pels més humils i representant de la veu col·lectiva de les classes populars.
A en Jordi mai no li costava començar de nou; i en les condicions que fos. Si va deixar el Parlament, va trobar l’embranzida amb la recuperació del seu municipi, Castelldefels, per a les forces d’esquerres i, sense dubte, va ser una peça clau en la configuració d’un govern municipal que recuperés la ciutat per als ciutadans i les ciutadanes.
En Jordi sempre hi era. De fet, sempre hi serà; perquè mai no oblidarem el comunista compromès, coherent i ferm lluitador que la mort ens ha arrabassat quan encara esperàvem molt i molt més de la seva decència política, la seva passió ideològica i el seu inacabable compromís amb la societat catalana i, especialment, amb la classe treballadora.
Fins sempre, Jordi.
