En el Blog

En resposta a l’amic Terricabras

La veritat és que lamento que l’amic Terricabras no coincideixi amb els meus plantejaments, perquè admiro el seu treball i en moltíssimes ocasions comparteixo les seves opinions. Veig, però, que l’Estatut que el dia 18 de juny se sotmetrà a referèndum ens separa.

Vagi per endavant que comprenc la seva posició de suport a una determinada opció ideològica, no obstant no arribo a entendre com per defensar el no a aquest Estatut, s’ha de barrejar amb el procés d’independència de Montenegro. Ho confesso: em sembla que Terricabras fuig d’estudi aferrant-se a una realitat gens paral·lela, per admirable que pugui semblar-li. És més, si l’Estatut en qüestió queda lluny d’un hipotètic final feliç amb una Catalunya independent, la proposta aprovada el 30 de setembre al Parlament no ens apropava tampoc gaire a aquest escenari idíl·lic.

Si parlem de l’Estatut parlem de l’Estatut. Parlem, doncs, del text, de les seves virtualitats en relació al model social i polític de drets i llibertats per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, en comparació amb el de 1979. I l’evolució és claríssima. L’avenç és substancial en tots els terrenys.

Però una vegada més el filòsof desvia el tret per assegurar que no es garanteix un model d’Estat del Benestar suficient. Com si el text estatutari, més enllà de crear un marc de drets, competències i finançament, hagués també de definir les polítiques. Amic Terricabras, aquesta qüestió, la de la consolidació i desenvolupament de l’Estat del Benestar, com la d’altres, són polítiques que pertoquen als governs. La proposta d’Estatut, per exemple, recull en el seu articulat el reconeixement del Marc Català de Relacions laborals. Però totes les oportunitats socioeconòmiques que s’obren després d’aquest reconeixement depenen en bona part de la tasca de govern, així com de la voluntat dels agents socials i econòmics. El text de l’Estatut ens donarà la cobertura, però, amic Terricabras, la passió l’haurem de posar nosaltres.

I ja per acabar, m’agradaria transmetre’t una reflexió que m’acompanya sempre. Algú com jo, que té responsabilitats en relació a la consecució de noves cotes de benestar per als treballadors i treballadors de Catalunya, ha de pensar necessàriament en la conseqüència dels seus actes i de les seves paraules. I sense abandonar els principis ni deixar d’observar els objectius, ha de saber reconèixer els avenços en cada moment. Encara que el pas que fem sigui una estació més en el recorregut que ens porta al final de trajecte. I mai no ha de dilapidar la possibilitat d’una d’aquestes passes endavant, mentre vagin en la direcció correcta. Què l’ansietat no ens faci retrocedir. Per això, amic meu, demano el vot favorable per un Estatut que, reitero, suposa un salt qualitatiu importantíssim en relació a les necessitats actuals del nostre país i dels seus treballadors i treballadores i molt més si el posen en comparació amb qualsevol altre moment històric de Catalunya.

I perdona la pregunta: si l’objectiu era aconseguir a curt termini obrir un procés d’independència – legítim sens dubte – de Catalunya, com és que en tot el tràmit parlamentari ni tan sols es va dir una sola vegada?

(Visited 4 times, 1 visits today)

Comparte ...

Suscríbete al blog

Introduce tu correo electrónico para suscribirte a este blog y recibir notificaciones de nuevas entradas.

Política de Privacidad RGPD
313,514 Suscriptores

Más temas ...

Estrés, ansiedad y depresión: ir a trabajar con ansiolíticos

El estrés, ansiedad y depresión, la mala salud mental, no pueden continuar siendo ni estigmatizados ni ocultados en la sociedad ni esconder que, gran parte de estas afecciones, son producidas por causa laboral. Entre un 5 y un 12’5% de las personas trabajadoras van a trabajar con ansiolíticos.

Leer +
Share