Les eleccions municipals que se celebraran aquest diumenge arriben amb un cert regust de canvi. I d’oportunitat, perquè no dir-ho. En un context que combina polarització política i social però també trencament de la lògica política que fins ara hegemonitzava les conteses electorals. Aquestes municipals arriben després de 5 anys de forts retrocessos socials, de retallades i d’una clara involució democràtica en matèria de drets i llibertats que sens dubte marcaran el vot, però també emmarcades en el procés que viu Catalunya des del punt de vista del conflicte amb l’Estat. Arriben en un moment en què l’agenda també ha col·locat la regeneració de la política com un dels principals eixos sobre els quals s’han de posicionar els partits. Una regeneració que només pot venir de la mà de la màxima participació en uns comicis que han de ser l’inici d’una nova etapa. Per aquesta raó és tan important que ningú no es quedi a casa i tothom expressi la seva voluntat de futur a través del vot.
Tot plegat fa gairebé impossible la comparació amb qualsevol procés electoral anterior, ni tan sols que les prediccions demoscòpiques puguin aportar cap seguretat amb relació al comportament de l’electorat. Nous actors, nous eixos per al debat polític i un cos electoral molt afectat per 8 anys de duríssima crisi econòmica.
És per això que, més enllà dels resultats electorals, tinc la convicció que aquestes eleccions municipals han d’esdevenir l’oportunitat perquè es produeixi una certa catarsi en la política. Han de poder obrir una nova etapa, un nou cicle democràtic que permeti impulsar allò que segurament va quedar a mitges després de la Transició a la democràcia al nostre país.
No obstant, aquest context d’oportunitats no ens ha de fer oblidar tampoc que el que escollirem diumenge són els nostres alcaldes i els nostres regidors. I no és un fet menor. Hi ha ganes de canvi i hem d’aconseguir que aquesta necessitat de regeneració es transformi en un enorme impuls de les polítiques socials, en les polítiques de creació d’ocupació i en l’enfortiment del paper de les administracions locals i els seus empleats, com a garants de la qualitat dels serveis públics. En aquest sentit, han de ser claus tant en la protecció de l’estat del benestar com en el seu paper com a contractadors d’obres i serveis, perquè ho facin sota paràmetres de qualitat en l’ocupació i s’allunyin del model de subhasta econòmica i social, així com de la privatització d’allò que és de tots.
I Barcelona serà la ciutat que marqui la pauta. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. La manera com el futur consistori abordi els enormes reptes socials, econòmics i polítics que la capital catalana té plantejats, es convertirà en full de ruta per a la resta. I caldrà fer-ho des de la proposta constructiva i, per tant, lluny de maximalismes. Caldrà fer-ho des d’una perspectiva de proximitat centrada en els ciutadans i no des de la instrumentalització per aconseguir altres finalitats, legítimes però allunyades del marc d’actuació de l’àmbit municipal. I finalment, caldrà fer-ho des del consens més ampli possible, per evitar falsos frontismes i les consignes que podrien col·lapsar el funcionament de l’Administració i la captació d’oportunitats per al progrés social i econòmic de Barcelona.
Per això, cal que analitzem bé els candidats i els seus programes. Que coneguem les seves trajectòries polítiques i socials i posem a prova el seu coneixement de la ciutat, la consistència de les seves propostes i la coherència dels seus plantejaments. Són moments de canvi, és així, però els canvis necessiten lideratges que assegurin transformacions de veritat i a la vegada un bon govern.
