L’any passat, l’Estatut; avui, el seu desplegament, amb complement adverbial de circumstància: el debat sobre el catalanisme del segle XXI que ha obert Convergència Democràtica de Catalunya. D’una manera o d’una altra, el pati continua remogut i sembla que l’agitació té per estona. No cauré en el parany que ens posen els que afirmen amb rotunditat que a Catalunya es parla massa de Catalunya i poc dels catalans i dels seus problemes. No ho faré perquè no crec que sigui així. No obstant, si començo a plantejar-me i a plantejar a qui em vulgui escoltar que comença a ser hora de deixar d’embadalir-nos amb els problemes i començar a construir el consens necessari per donar amb les solucions que ara mateix demanden els ciutadans i les ciutadanes d’aquest país.
Que ningú interpreti en aquestes línies cap retret a les forces nacionalistes de Catalunya, o en tot cas no menys que el que podria dirigir al conjunt de l’arc parlamentari. Tan sols vol ser una humil, però ferma veu d’alerta. El que està en joc no és l’Estatut, ni la llibertat de Catalunya, ni tan sols el procés cap a una hipotètica sobirania nacional. Ni tampoc la inversió en política social, més elevada ara que durant les etapes anteriors. Res d’això es troba en entredit. El que per mi corre un greu risc és l’afecció dels ciutadans i les ciutadanes a les institucions i al que simbolitzen. No és sa per ningú viure en un escenari de país que està permanentment en crisi. La gent necessitem certeses, necessitem xuclar de la seguretat i l’optimisme dels que ens representen. Si no és així, se’ns encomana amb una facilitat notable el sentiment d’alarma i de pessimisme. No em tingueu per un beneït. Res més allunyat de la realitat. Ni per un ingenu, que no ho sóc. Tan sols vull transmetre la necessitat que qui ens governa i qui li toca el paper de l’oposició han de saber què és el que porten entre mans, de quina matèria estan fets els ciutadans i les ciutadanes i com és de fràgil i de resistent a la vegada una societat com la catalana, que avança per la seva voluntat d’ésser, arrossegant a l’hora tot el llast que representen les seves contradiccions íntimes.
És Diada Nacional, de nou sortiran a passejar els discursos sobre els catalans i la catalanitat. Alguns diran que tot va raonablement bé –i serà veritat-, d’altres que perdem prestigi i potència –i també ho serà- i d’altres ho sentiran per la ràdio en un tren de rodalies que arribarà amb retard; o bé en un embussament a l’autopista de peatge; o esperant embarcar en un vol a Nova York amb escala a Madrid; o ho llegirà a la llum d’una espelma perquè toca apagada general. I molts d’ells pensaran que res no ha canviat en l’escenari de la política; que és tan inamovible com el seu salari, que aguanta poc i malament les estrebades de l’euríbor, la pujada de la llet, el pa i el pollastre. Tots productes ben catalans.