No descobreixo res de nou si explico que no pocs empresaris consideren que els sindicats som una amenaça per a l’estabilitat i el bon govern de les seves societats. És cultural, desgraciadament. Va més enllà d’una experiència personal o indirectament viscuda. És una manera d’entendre la gestió empresarial exclusivament com una propietat privada i amb una única font de legitimitat: la participació en el seu accionariat. En massa ocasions, per tant, la presència organitzada i legal dels treballadors en defensa dels seus interessos és considerada com una intromissió en terreny aliè, un element de distorsió que pot perjudicar el rumb de l’empresa. Quants executius ben qualificats i millor remunerats no han enfonsat més d’una companyia? Quants consells d’administració han errat en una decisió estratègica que ha deixat al carrer molts treballadors? Quants empresaris no respecten les condicions laborals i socials pactades amb els treballadors sense que aquests puguin oposar la més mínima resistència sense córrer el risc de perdre la seva feina? Tots sabem la resposta a aquestes preguntes.
No obstant, és la imatge dels sindicats i dels sindicalistes la que sempre s’associa a problemes, conflictes i dificultats. Normal. Quan les coses van bé en una empresa, ni se’n parla. És quan arriben les estretors que s’ha de negociar per trobar la millor solució. I, és clar, és molt més fàcil comunicar una decisió de les difícils a uns treballadors desprotegits, poc informats i sense representació sindical, que no pas haver de comunicar la mateixa decisió a un comitè d’empresa assistit de drets, legalment assessorat i amb la força d’haver estat escollit pels seus companys i companyes per a representar-los. Molts empresaris i directius troben en aquesta última situació una mena de cessió de sobirania molesta i limitadora de les seves funcions, quan haurien de veure-hi una oportunitat de col·laboració, l’aliança amb aquells que, lluny de ser “recursos humans”, són, segur, els principals interessats en que l’empresa marxi bé i generi beneficis.
Aquesta percepció, però, no acaba de consolidar-se en el món empresarial, més aviat al contrari. Desgraciadament, avui en dia hi ha molts més Mangos que no pas SEAT. Hi ha moltes més empreses a on es conculquen els drets dels treballadors a escollir els seus representants o bé a ser escollit delegat, que no pas les que entenen que els sindicats i les seves organitzacions formen part necessària de la solució dels problemes i l’assumpció dels nous reptes que l’economia i el mercat ens proposa diàriament. La sortida de la crisi econòmica és un d’aquests reptes enormes que tenim just al davant. Milers d’empreses han tancat i milions de treballadors han perdut les seves feines. Però molts projectes dels que resisteixen ho fan gràcies a la màxima col·laboració, el diàleg permanent i l’esforç compartit entre uns directius que entenen el que realment és la responsabilitat social corporativa i un treballadors amb drets que també formen part de les principals decisions de les empreses.
