En alguna ocasió ja he dit que la reforma laboral no tan sols busca abaratir els costos laborals com a única sortida per a la millora de la productivitat i, per tant, de la competitivitat de la producció de béns i serveis a Espanya i Catalunya. La qüestió va molt més enllà. En realitat representa una profunda transformació del marc cultural que regeix les relacions laborals, un canvi radical del que significa tenir un contracte i del que val i pots esperar del teu esforç personal i professional en un lloc de treball.
La mentalitat dels més grans, per raons obvies, és més difícil de modificar. La dels més joves és més maleable per als ideòlegs d’aquesta reforma. Vull dir que els think tanks neoliberals que han construït el relat que explica aquesta reforma laboral estan operant intensament sobre els joves al voltant de dos eixos principals: l’estabilitat en el treball no és un signe de modernitat i, d’altra banda, els drets assolits pels seus pares en realitat són el vestigi d’uns privilegis que dualitzen el mercat laboral i els impedeixen accedir al benestar que mereixen.
Aquesta, doncs, no és una reforma que afecti només l’Estatut dels Treballadors. Els seus impulsors no busquen objectius a curt termini en matèria de reactivació de l’ocupació o l’abaratiment dels salaris i els acomiadaments. La fita és molt més estratègica i es basa en acomodar la mentalitat i les expectatives de les joves generacions de treballadors i treballadores a un model de relacions laborals fonamentat en la precarietat, la manca de drets i la desmobilització. I que l’assumeixin com a normal, raonable i lògic després que els seus pares hagin viscut per sobre de les seves possibilitats i, segons com, malbaratant el seu futur. És evident que això és així, perquè no hi ha cap dada que avali l’èxit de la reforma en clau d’ocupació. Aquí van unes quantes xifres extretes de l’informe que aquesta setmana va presentar l’Afra Blanco, portaveu Nacional de l’Avalot – Joves de la UGT de Catalunya.
Aquesta és la batalla veritablement important que haurem de lliurar en els propers anys. La recuperació dels nostres drets, del nostre patrimoni de benestar i solidaritat, ha de ser una lluita intergeneracional si volem que realment tingui èxit. I no tinc cap dubte que així serà. No recuperarem el terreny perdut si abans no fem créixer l’inconformisme i la rebel·lia entre els joves. Si abans, nosaltres mateixos -els més grans-, no donem exemple de rebel·lia i inconformisme. Els hi devem.
