En el Blog

23 euros

Publicado en El Público

Aquesta és la diferència real entre la capacitat econòmica directa i indirecta d’un salari mitjà a Extremadura i d’un salari mitjà a Catalunya, 23 euros més a Extremadura. Aquesta diferència s’amplia si parlem d’altres regions com ara, Astúries, Castella i Lleó, Cantàbria, Aragó i, per suposat, Madrid.

La xifra elegida és el resultat d’aplicar al salari mitjà de cada comunitat l’Índex Regional de Preus Relatius –fórmula de l’IDESCAT per equiparar els preus de cada territori en funció dels sous- i, posteriorment, sumar-li l’anomenat Fons de Suficiència, que no és altra cosa que el mecanisme bàsic de la solidaritat interterritorial. El mateix que condemna les comunitats amb un esforç fiscal més alt a rebre un retorn econòmic inversament proporcional a la seva aportació tributària. I la qüestió no és menor, perquè no afecta tan sols Catalunya. El cas de Balears és realment espectacular si tenim en compte que és la primera comunitat en esforç fiscal i en el rànquing baixa al desè lloc en capacitat econòmica salarial directa i indirecta. A Catalunya, el descens és de sis llocs i a València, de tres. Per tant, ha arribat el moment d’abordar d’una forma decidida la solució al finançament autonòmic en general i el de Catalunya particularment, com a un dels motors econòmics d’Espanya. I cal començar per desemmascarar el fals debat sobre la progressivitat de l’aportació fiscal. Per pur sentit comú, cap sistema fiscal seria sostenible si els que tenen uns ingressos més elevats i, per tant, han de fer l’aportació més gran, també acaben tenint un poder adquisitiu inferior al d’aquells que són beneficiaris nets del seu esforç contributiu. Doncs, això és el que passa en l’actual sistema de finançament de les comunitats autònomes. Des de la creació del Fons de Suficiència, ha arrelat la idea que aquest sistema és just, perquè aproxima realitats econòmiques. Però, el model actual el que fa és invertir aquestes realitats fins al punt de pervertir el concepte de progressivitat fiscal, transformant-lo en un veritable instrument de penalització per a totes les comunitats que més aporten. Un paradigma amb vocació d’equilibri, que anys després s’ha convertit en un llast insostenible per a Catalunya i, en el fons, en un miratge per a les comunitats beneficiàries, que a poc a poc no fan altra cosa que asfixiar aquelles que per la nostra riquesa assumim sense inconvenients el paper de garants de solidaritat territorial.

Segurament el creixement econòmic dels últims anys ha contribuït en certa mesura a amagar aquesta situació. I la crisi, per tant, ha estat un bany de realitat que afegeix una bona dosi d’urgència a la negociació del finançament de Catalunya. Ara doncs, les inversions en infraestructures i serveis necessaris per al nostre país, llargament demanats per aquest govern i pels anteriors, amb perspectiva certament estratègica, s’han convertit en exigència social. Fa dies que la qüestió del finançament de Catalunya ha deixat de ser un debat d’hemicicle per a esdevenir un veritable centre d’interès general, gràcies als anys de retard del TAV a Barcelona; a les apagades elèctriques; al penós espectacle de RENFE-Rodalies; a les comparacions entre la T4 de Barajas i l’aeroport de El Prat; i, per què no dir-ho, l’enveja que fa la gratuïtat de les ortodòncies infantils a Andalusia i el desplegament informàtic a les escoles extremenyes, curiosament, lluny de les nostres possibilitats financeres. Potser també té a veure amb que la pressió fiscal al nostre país és molt inferior a la d’altres que si gaudeixen de serveis de qualitat i bones infraestructures.

Les paraules del president de la Generalitat, José Montilla, en defensa d’un sistema de finançament suficient per a Catalunya no han estat més que la plasmació literària d’un clam social que creix a Catalunya. Un clam que haurà de tenir la solució política adient.

La desafecció de la que parla el president no és una premonició. Podem afirmar, sense equivocar-nos, que és un sentiment constatable que creix a bon ritme, i que s’empara en la percepció àmpliament compartida que tan sols formem part d’Espanya en termes fiscals. Que Catalunya haurà d’afrontar els seus reptes amb imaginació i poc més. I que ha de practicar la solidaritat sense esperar que ningú escolti i entengui les nostres necessitats, ara agreujades per les dificultats del cicle econòmic. Si el fals dilema sobre la crisi econòmica i l’actualització del pacte de finançament, que Felipe González va posar sobre la taula, aconsegueix fer forat al govern de Madrid, no hauria de sorprendre ningú una revifada de les propostes orientades a la demanda d’un concert fiscal com el del País Basc o Navarra. Si Catalunya no assoleix els instruments i els recursos financers suficients per afrontar amb èxit els nostres propis reptes de creixement com a país, la distància serà molt més que 23 euros

(Visited 3 times, 1 visits today)

Comparte ...

Suscríbete al blog

Introduce tu correo electrónico para suscribirte a este blog y recibir notificaciones de nuevas entradas.

Política de Privacidad RGPD
313,514 Suscriptores

Más temas ...

Estrés, ansiedad y depresión: ir a trabajar con ansiolíticos

El estrés, ansiedad y depresión, la mala salud mental, no pueden continuar siendo ni estigmatizados ni ocultados en la sociedad ni esconder que, gran parte de estas afecciones, son producidas por causa laboral. Entre un 5 y un 12’5% de las personas trabajadoras van a trabajar con ansiolíticos.

Leer +
Share