S’ha fet esperar, però finalment dimecres va arribar la notícia: el jutjat penal número 1 de Getafe ha absolt els vuit d’Airbus, els vuit treballadors de la factoria madrilenya acusats de delictes contra els drets dels treballadors, atemptats i lesions durant la vaga general del 29 de setembre de 2010, i pels quals la Fiscalia demanava una pena de més de seixanta anys de presó. No podia ser d’una altra manera si pensem que encara vivim en un país amb justícia, democràtic i un Estat de dret. Però tot i així, vuit treballadors han estat a punt d’entrar a la presó per participar en un piquet informatiu i han hagut de viure amb aquesta angoixa durant uns quants anys, fins que un jutge ha posat les coses al seu lloc i els ha absolt davant la manca de proves.
El passat juliol un altre jutge, en aquest cas de Barcelona, i també davant la impossibilitat d’acreditar l’autoria de la crema d’uns contenidors, va absoldre l’Isma i el Dani, dos universitaris que van participar en un piquet durant la vaga general del 29 de març de 2012 i als qui Fiscalia demanava 16 anys de presó per desordre públic. Aquests dos joves compromesos van passar 32 dies en presó preventiva, un greuge del qual ningú mai els podrà rescabalar. I una jutgessa de Barcelona també va absoldre dos companys de Federació de Serveis per a la Mobilitat i el Consum del nostre sindicat, a qui Fiscalia demanava dos anys de presó a cadascú perquè un piquet va punxar les rodes d’un cotxe durant la vaga general del 14 de novembre de 2012.
Són potser tres dels casos més greus, dels quals el sindicalisme a Catalunya i a l’Estat hem fet bandera, però es tracta només de 10 dels gairebé 300 sindicalistes encausats a Espanya per la seva participació en vagues generals i altres conflictes (per cert: algú coneix cap empresari interrogat, encausat o condemnat al nostre país per impedir el dret de vaga?). I és que el Govern del Partit Popular va obrir en el passat mandat una causa general contra el sindicalisme, perquè el va considerar l’obstacle més organitzat, més eficaç i mes fort en el seu camí de destrucció de drets laborals, socials i personals.
Han estat quatre anys d’involució en drets i llibertats, de retrocés democràtic, de retorn al blanc i negre. Quatre anys de processos judicials, presons preventives i condemnes exemplars, perquè tothom sàpiga quina pot ser la seva sort si se surt de la ratlla o s’enfronta als qui exerceixen el poder de forma absolutista. O fins i tot si s’atreveix a alçar una mica la veu o ser lleugerament subversiu. Quatre anys de sindicalistes empresonats, però també manifestants del 15M condemnats per protestar a les portes del Parlament (tres anys de presó) o, més recentment, titellaires acusats d’enaltiment del terrorisme (cinc dies en presó preventiva) o la petició d’un any per delicte contra la llibertat religiosa per a l’activista i ara regidora de Madrid Rita Maestre per “assaltar” la capella de la Universitat Complutense en sostenidor.
En qualsevol indret d’Europa i del món occidental, la llibertat d’expressió és un dret fonamental que es respecta, es defensa i es viu amb normalitat, més enllà de debatre sobre la idoneïtat, el bon gust o la coincidència ideològica amb aquella acció -només cal recordar el Je suis Charlie Hebdo. De la mateixa manera que ningú qüestiona el dret de vaga, una de les principals eines de pressió dels treballadors i les treballadores per negociar amb l’empresari en una balança desnivellada per concepte, ni es criminalitzen els piquets informatius, tan vells com el propi moviment obrer i l’única forma de garantir que moltes persones puguin exercir el seu dret a no treballar davant la coacció del patró.
Però Espanya és diferent, i el Partit Popular ha portat el clixé al límit més cavernós. Van idear un pla en què per protegir els seus interessos econòmics i polítics nosaltres, la immensa majoria, havíem de prescindir dels nostres drets, limitar les nostres llibertats i assumir que viuríem i treballaríem per ser pobres i al seu servei. Però, a més, ho havíem de fer resignats i atemorits, i van iniciar un procés paral·lel per instal·lar en el subconscient col·lectiu que millor no dir, millor no fer, millor ni pensar, tot convertir-nos en ovelles d’un ramat silenciós i submís que acata obedient les decisions dels que les poden prendre perquè els ve de casta.
Per això, en aquesta setmana clau, cal recordar a les forces polítiques progressistes de l’arc parlamentari espanyol que cal un canvi polític i que no podem deixar passar aquesta oportunitat, perquè necessitem amb urgència un govern que retorni als ciutadans i les ciutadanes els drets i les llibertats que ens han manllevat durant aquest etern mandat. I això significa la derogació immediata de les reformes laborals, de la reforma de les pensions, de la llei mordassa, de la llei d’estabilitat pressupostària, de la LOMCE i dels cavis en la llei de l’avortament; la recuperació del dret universal a la justícia i la sanitat; que es reformi el codi penal i que es posi fi a la criminalització del dret de vaga i la defensa dels drets laborals i socials que comporta.
Necessitem oblidar aquests quatre anys de foscor i de regust a ranci. Necessitem un govern que ens permeti tornar al futur.
